El fumeral del rajolar de Bonet. Alfara del Patriarca (l’Horta Nord)

Cartipàs núm. 14 (maig, 2018)

Fumeral del rajolar de Bonet

Aquestes línies prenen com a base l’article “Els fumerals d’Alfara” publicat en 2005 al web Patrialfara: El patrimoni artístic d’Alfara de l’Horta (en procés d’actualització): http://www.uv.es/befrana/fumerals.htm. Ara l’hem ampliat per tal d’oferir una descripció més detallada (text i fotografies).

Sobre els fumerals industrials de rajola
S'ha dit que els fumerals de les fàbriques eren els campanars de la industrialització, anunciant una nova era de progrés que canviaria la fisonomia de les ciutats i els costums dels habitants. Quan moltes fàbriques s'abandonaran, es traslladaran o simplement deixaran de tenir ús, els fumerals, emblema de la industrialització, deixaran de ser elements d'emissions contaminants i es convertiran, per la seua vàlua artística i paisatgística, en elements patrimonials. El paisatge urbà o semiurbà es veu esguitat per fumerals de rajola que s'integren plenament i constitueixen punts de referència que tothom té a la memòria.

Els fumerals industrials tenen com a funció evacuar sense perill els fums i gasos fora de la fàbrica i a més a més proporcionen el tir suficient, gràcies a la tendència que té l'aire calent a ascendir. La massa de rajoles minva el refredament dels fums i facilita l'ascens, car tenen la propietat d'acumular la calor i ser resistents al foc.

Es bastien seguint els plànols i des de dins cap a fora. Els obrers s'allotjaven en l'interior del canó, des d'on aixecaven els murs sobre una plataforma de fusta sostinguda per travessers que es muntaven i desmuntaven fàcilment. Durant la construcció, s'obraven convenientment els ferros que servirien d'escala interior per escurar el fumeral i s'instal·lava el cable metàl·lic del parallamps.

Tipologies bàsiques:
A) Quadrats. Són els més senzills, però els que més resistència ofereixen al vent.
B) Cilíndrics. Són els que menys resistència ofereixen al vent. La forma redona i la menor resistència al vent permet assolir altures superiors. No obstant això, al País Valencià no són els més nombrosos, ni tan sols entre els grans.
C) Octogonals. Són els més abundants en terres valencianes. Dins d’aquest grup trobem els exemplars d’Alfara, com el de Bonet o com l’excepcional de fust serpejant del rajolar del Roc.

Estructura bàsica del fumeral:
A) La base o pedestal. Sol estar decorada amb sanefes i quadrícules. En la majoria dels casos la decoració es concentra sobretot en la part superior o cornisa. Té una portella amb arc de mig punt, com si fos la porta d'un forn, que serveix per a accedir a l’interior i fer feines de manteniment. El fum hi arriba subterràniament mitjançant una conducció.
B) El fust. Conté el canó de fums i recordaria el fust de la columna. El cos del fust s'estreny conforme ascendeix, amb una pendent generalment del 2'5 %.
C) Llanterna o remat. Corona el fust i a més de ser un element decoratiu té la funció d'evitar que les turbulències del vent facen regolfar el fum. En la columna equivaldria al capitell. En aquesta peça la proporció del 2'5 % se sol invertir, és a dir, en lloc de tancar-se s'obre. La llanterna rep especial atenció en l’ornamentació, ja que és l’element més visible del fumeral.

El fumeral en l'antic rajolar

Conservar-les com a testimoni de la industrialització, integrant-les en les noves construccions com a elements arquitectònics i estètics de gran vàlua que són, és el repte que la societat té al davant. Els fumerals d’Alfara formen part del paisatge del poble i són testimoni de l'activitat industrial del passat. La majoria pertanyien als rajolars, una indústria de tradició artesanal que es va perllongar durant segles. Fou un centre ceràmic productor de rajola de primer ordre que estigué en actiu fins a darreries del segle XX. Als anys 70 encara hi havia en peu 8 fumerals de rajolar; actualment només en resten 3.

Moltes vegades s'enderroquen els edificis de les fàbriques i sols resten en peu els fumerals, com a mut testimoni del passat industrial. A Alfara han desaparegut la majoria, i n’hi havia més d’una dotzena. Els nostres fumerals de rajola han estat en altres ocasions les grans víctimes de l'especulació del sòl. Sense catalogar, sense rebre el reconeixement arquitectònic i el valor artístic que tenien, i sense comptar amb la protecció que mereixien, estaven condemnades a desaparèixer.

Afortunadament, una modificació de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià (2007) els atorga la consideració de Bé de Rellevància Local. Encara que aquesta protecció legal només cobreix els fumerals bastits abans de 1940, a Alfara queden tots inclosos perquè foren bastits abans de la Guerra d’Espanya.

Fumeral de Bonet. Algunes dades
-Fàbrica i entorn: Rajolar de Bonet. Actualment desaparegut. El fumeral ha quedat integrat en la zona universitària. Hi havia un altre fumeral, que estava escapçat i finalment fou enderrocat, no fa molts anys, al mateix temps que les naus de la fàbrica.
-Cronologia: primer quart del segle XX
-Altura: 35 m. Actualment, el més alt d’Alfara
-Aparell: flamenc
-Tipologia: base quadrada, fust octogonal. Petxina de transició escalonada.
-Base: 4,3 m altura de la base. 3,32 m costat de la base. En la cara oest té la portella amb arc de mig punt, amb llum de 54 cm i doble rosca en sardinell. El podi consta de dos escalons. Cornisa decorada amb una rajola en sardinell sobresortida cada dos en línia.
-Llanterna: oberta. Decorada, tant al collarí com al remat, amb diverses fileres de rajola sobresortides.

El rajolar abastí en exclusiva obres tant emblemàtiques a la ciutat de València com la Finca Roja i algunes fàbriques estaven connectades a la línia fèrria de via estreta València-Bétera a través de la qual es transportava la producció.

Restauració del Fumeral
Recentment, durant els mesos d’abril i maig de 2018, s’ha restaurat aquest fumeral que ara resta integrat al bell mig del campus universitari. Després d’instal·lar una bastida al llarg de tot el fust, s’ha netejat, s’han reintegrat els buits del morter (tenia pèrdues molt visibles en la part E-N sobretot), s’han substituït algunes rajoles, s’han eliminat les restes del parallamps, s’ha reparat el clivell que recorria la cara nord, etc.

Pujant la bastida

 

Llanterna abans de la restauració

Llanterna després de la restauració

Per saber-ne més:  
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: Els fumerals de rajola de Xàtiva, monuments de la industrialització. Xàtiva, 2016. ISBN 978-84-944837-8-3.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Les ximeneres industrials de rajola”, dins l’Alcúdia de Crespins, Festes Majors 1991, pàg. 69-80.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Les ximereners industrials de rajola de Canals”, dins Canals, festes 1994, pàg. 54-63.

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Els fumerals d’Alfara”, al web Patrialfara, http://www.uv.es/befrana/fumerals.htm, 2005.

Descarregueu-vos el Cartipàs 14 en PDF en Academia.edu: https://independent.academia.edu/BeatriuNavarro

L'església de Sant Bertomeu d'Alfara del Patriarca, l'Horta Nord

Façana de l'església de St. Bertomeu

L’església actual fou construïda al segle XVIII sobre el solar que ocupava el temple gòtic. La primera església d’Alfara estigué dedicada a Santa Maria i fou bastida per Margarida Jàfer, senyora del poble en el segle XIV. Després els Cruïlles assoliren el senyoriu d’Alfara i dedicaren el temple a sant Bertomeu. L’advocació deu estar relacionada amb el primer senyor d’aquesta família, de nom Bertomeu.

Sabem per uns documents de despeses de construcció que el campanar estava en construcció l’any 1667. Tota la torre és obra de rajola, inspirada en el campanar del Col·legi del Corpus Christi de València. Encara s’hi conserva una campana de 38 cm de diàmetre datada l’any 1538 amb la inscripció en lletra gòtica: nobili don iacobus corberan delet me fecit any md xxx/viii i amb un escut amb tres gerres i una lluna invertida. La resta de campanes són posteriors a la Guerra d’Espanya.

La façana, amb coronament rectilini, és de rajola excepte el sòcol i la portada barroca de pedra que s’acabà el 1725, any que el mestre picapedrer Domènec Biesca cobrà l’últim pagament. Sobre la portada apareix l’escut senyorial del Col·legi del Corpus Christi. Es tracta del mateix escut que feu servir Joan de Ribera: l’eucaristia i el calze entre dos focs, tot timbrat amb el capell i la creu patriarcals. Fins l’any 1818 Alfara depengué eclesiàsticament de Montcada i per tant l’església no era parròquia: era l’església dels senyors del poble. 

Escut del Col·legi a la portada

L’edifici consta d’una nau amb capelles laterals entre contraforts, rerasagrari, cor elevat als peus i una capella de la comunió adossada al segle XX. A la part de l’evangeli trobem la capella de la Puríssima, la capella del Roser i sant Antoni Abat, i el retaule de la Mare de Déu dels Desemparats. A la banda de l’epístola les capelles són: del Baptisme, de la Mare de Déu del Remei, de santa Bàrbara (patrona del poble) i sant Antoni de Pàdua, i el retaule de sant Vicent Ferrer. Per una fotografia antiga coneixem el retaule primitiu de la Mare de Déu dels Desemparats. Era del segle XVIII, època de construcció de l’església, i semblant al de la capella de la Universitat de València.

Destaca el sòcol de taulells de darreries del segle XVIII de la capella de sant Antoni on es representa el miracle de la predicació als peixos i el de l’ase agenollat davant el Santíssim, tot voltat de decoració vegetal. A cada banda de l’entrada de la capella el sòcol mostra una florera barroca.[Els taulells foren pintats per Llucià Calado a València, segurament a la fàbrica de Vicent Navarro].
 

Socolada de taulells del s.XVIII amb St. Antoni de Pàdua

La teulada de l’edifici, a dues aigües, no descansa sobre una estructura de bigues de fusta en tisora, sinó sobre un sistema lleuger de barandats de rajola que pertany sens dubte a la tradició constructiva de la zona. Alfara fou des de l’Edat Mitjana un centre productor de rajola.

La decoració actual de l’interior del temple es deu a Rafael Cardells , el qual als anys 60 del segle xx plantejà la reforma del presbiteri i fou l’autor de les pintures murals. Sobre el retaule major estan representats el martiri de sant Bertomeu i sant Joan de Ribera al port de València expulsant els moriscos. Als murs i llunetes trobem els apòstols i a les petxines del creuer els evangelistes. Les escultures més interessants són el Sant Vicent que esculpiren Rausell i Ivars, i dues obres de Ponsoda: la Puríssima i Sant Bertomeu.

Es conserven també algunes peces antigues d’orfebreria. Destaca el portapau de plata de sant Bertomeu del segle xvi, el lignum crucis de plata del segle XVII i un calze del segle XVIII.

Text i fot. de B. Navarro i J. Ll. Cebrián publicat en 2007 per l'Ajuntament d'Alfara. Descarregueu-vos el tríptic en pdf en:
https://www.academia.edu/36478079/Esgl%C3%A9sia_de_Sant_Bertomeu._Alfara_del_Patriarca._2007

 

Un passeig pel patrimoni històric i artístic d'Alfara del Patriarca (l'Horta Nord)

PALAU DE LA SENYORIA

El senyoriu d’Alfara tingué l’origen en la unió de dues antigues alqueries: la d’En Llosa i la d’En Sadurní. Alfara va pertànyer successivament als Jàfer, a Bonifaci Ferrer (germà de St. Vicent), als Cruïlles, a Joan de Ribera i al Col·legi del Corpus Christi. El palau actual degué construir-se a partir de l’arribada dels Cruïlles en 1396. Es tracta doncs d’un edifici del segle XV, articulat al voltant d’un pati amb escala. Té planta baixa, planta noble i andana. Conserva la torre lateral coberta per teulada a quatre aigües, finestres coronelles, la galeria de finestres al pis superior tan característica en els palaus de l’època i diverses portes interiors gòtiques.

De la planta noble destaca la capella de sant Vicent Ferrer, un xicotet espai quadrangular cobert amb un sostre de plaques de fang i bigues de fusta amb decoració vegetal. Conté, en la part superior de tres dels murs, la llegenda que sempre acompanya el sant: et date illi honorem... La datació d’aquest espai deu ser anterior a 1455, any de la seua canonització, ja que hi llegim beat vicent.

Palau de la Senyoria. Alfara del Patriarca

AJUNTAMENT

En 1918 l'arquitecte Antoni Gómez Davó (1890-1971) construí la nova casa del doctor Navarro al costat del Palau. Fou la seua primera obra. L'edifici, amb façana neogòtica, manté l'harmonia amb el palau senyorial veí i reprodueix els volums i els ritmes, però a una escala una mica major. D'aquesta manera s'aconseguí crear un espai arquitectònic i escènic unitari que amb l'església estructura la plaça. En l’actualitat és la seu de la Casa de la Vila.

Casa de la Vila

ESGLÉSIA DE SANT BERTOMEU

En la mateixa plaça hi ha l’església parroquial, construïda sobre el solar de l’antic temple gòtic. Consta d’una nau, cor elevat, capelles laterals i capella de la comunió. És d’època barroca. Sabem que el campanar s’estava construint en l’any 1667 i la façana està datada en 1725 segons una àpoca de despeses de l’obra. Té l’escut del Col·legi del Corpus Christi en la portada ja que en el  moment de la construcció eren els senyors del poble. Conserva una campana gòtica amb inscripció i escut d’un membre de la família dels Corberà de Let. Destaquen els taulells de final del segle XVIII del sòcol de la capella de sant Antoni de Pàdua on es representen els miracles de la predicació als peixos i l’ase agenollat davant la custòdia. L’interior del temple fou redecorat per Cardells als anys 60 del segle XX. 

Església de St. Bertomeu

ANTIC CONVENT DE SANT DÍDAC

Està situat en el camí de Carpesa, abans d’arribar a l’almàssera. Fou fundat en 1599 sobre una alqueria vora la séquia de Montcada per donació de Gaspar Jaca. Pertanyia a l’orde de franciscans observants. Resta en peu l’església i el claustre, al primer pis del qual encara trobem els dormitoris. Malgrat que el temple ha patit diversos incendis i perdé la decoració, la construcció es conserva en bon estat i s’endevinen els esgrafiats sota la capa de pintura blanca.

L’església és d’una nau, amb capelles entre els contraforts, tota bastida amb rajola. La porta d’accés al temple encara es conserva tapiada malgrat que el nivell original del camí deu estar a més de mig metre de profunditat de l'actual. La nau està coberta per trams de voltes bufades de rajola. El mateix sistema s’emprà per cobrir les capelles laterals, però amb variants: alguna té trompes als angles.

Al segle XIX, després de la desamortització, es convertí en fàbrica de mistos.

Claustre de St. Dídac

EL PARETÓ

Al final del carrer de Sant Vicent, vora el barranc del Carraixet, trobareu aquesta obra hidràulica antiga. Es tracta d’un mur de protecció del segle XVIII (1794) amb tallamars finançat pel Col·legi del Corpus Christi, institució que ostentava la senyoria del poble. Es bastí per a protegir d’inundacions el Molí d’Alfara i les hortes properes. Vicent Gascó, director d’arquitectura de l’Acadèmia de Sant Carles, assessorà en la construcció. Abans hi hagué altres murs de contenció, però les contínues barrancades els destrossaven. Amida quasi 180 metres de llarg i l’altura, presa des de dins del barranc, és de 1’8 metres. El projecte inicial era construir un mur que arribara fins la séquia de Montcada, però la conclusió del l’obra haguera perjudicat Vinalesa.

Paretó

 

 

CASA DE LA SIRENA

La importància d’aquesta alqueria nobiliària rau en el fet que es tracta d’una de les poques del segle XVI que s’han conservat, perquè la majoria són dels segles XVIII i XIX. A més de la portada i el finestral bastits en carreus, destaca la torre cantonera, possiblement un edifici de guaita i defensa més antic, amb talús a la base i teulada blava a quatre aigües. També hi ha la galeria d’arquets que corona el pis superior, l’hort clos i les restes del jardí. S’hi feren reformes durant els segles XVIII i XIX. La Conselleria de Cultura va realitzar obres de consolidació als anys 1989-1990 i el 2004 fou declarada Bé d’Interés Cultural. Rebé aquest nom tan popular i literari perquè sobre la portada renaixentista, fent d’ampit del finestral, hi havia en marbre l’escut nobiliari envoltat per una sirena: una serp amb cap de dona. L’escut té una inscripció amb la data MDLIII i la divisa OMNIA TEMPUS HAVENT. Conté les armes dels Ferragut, Pallarés, Alegret i Perelló. Es custodia actualment a la Casa de la Vila d’Alfara.

Casa de la Serena

FUMERAL

La majoria dels fumerals d’Alfara pertanyien als rajolars, una indústria de tradició artesanal que hi trobem des de fa segles. Formen part del paisatge del poble i són testimoni de l’activitat industrial passada. Destaca el fumeral on ara està situada la zona universitària. Té el fust serpentejant influenciat per l’Art-Deco.

Fumeral Art Deco de rajolar

MOLÍ

És d’origen medieval i està situat a les afores, vora el camí de Vinalesa, molt prop del barranc del Carraixet. Es troba construït sobre la séquia de Montcada.

Fou un molí fariner que al segle XIX es diversificà dedicant part de la producció a l’arròs. Posteriorment, fou ampliat de forma considerable esdevenint una gran industria farinera. L’arquitectura és moderna però hi manté el petit edifici del vell molí del qual la part més significativa són els cacaus. En l’actualitat està sense funcionament.

Molí

CALVARI

En un plafó ceràmic al fons del Calvari llegim la data 1867, any de la inauguració, i també que es va reedificar el 1929. Les estacions són posteriors a la Guerra d’Espanya però tenen un gran valor etnogràfic i ens serveixen per a conèixer les devocions populars. A l’entrada hi ha els Dolors de Maria.

TEATRET

Antic casino situat a la cantonada carrer de Sant Bertomeu i carrer del Doctor Navarro.

CONSERVERA

De camí a l’antic convent de Sant Dídac trobarem l’antiga fàbrica de conserves. Actualment es una de les seus de la universitat.

TAULELLS del s. XVIII

- La Trinitat, c/ Major, 12

- Mare de Déu del Roser, c/ de Cavallers, 18.

- Mare de Déu dels Desemparats, c/ de Cavallers, 17.

Plafó de taulells. Trinitat

Aquest text, encarregat per l'ajuntament d'Alfara, fou publicat en 2009 en forma de tríptic. Podeu descarregar-lo en pdf ací:

https://www.academia.edu/36478112/Alfara_del_Patriarca._Patrimoni_hist%C3%B2ric._2009 

 

https://issuu.com/beatriunavarro/docs/triptic_patrimoni_historic_alfara

Una versió anterior, de 2007, del fullet també en pdf:

https://www.academia.edu/36478049/Guia_de_recursos_Patrimoni_._Alfara_del_Patriarca._2007

(Text i fotografies de Beatriu Navarro i Josep Lluís Cebrián)

La Mare de Déu dels Desemparats del pintor Vicent Camarlenc: l’esvaniment d’un plafó de taulells

Josep Lluís Cebrián i Molina ; Beatriu Navarro i Buenaventura
Cartipàs núm. 12 (març de 2018)

2. Vicent Camarlenc. Mare de Déu dels Desemparats (desapareguda)

El 15 d’abril de 1902, Josep Bodría pronuncià una conferència en Lo Rat Penat sobre les festes de carrer. En la dissertació, publicada posteriorment, en 1906, desglossà per ordre alfabètic els carrers on se celebraven, amb esment dels altars i plafons de taulells que hi anava trobant. La majoria han desaparegut de la via pública per a sempre. En uns casos han estat enderrocats per causa de la reforma dels carrers, per la substitució d’edificis, en summa, pel creixement urbanístic. En altres casos han estat víctima dels espoliadors, lladres o especuladors. És el cas del plafó de la Mare de Déu dels Desemparats del carrer En Gros de València pintat per Vicent Camarlenc en el primer terç del segle XIX.

Bodría el descrivia així (1906: 42-43): 
A mitant carrer, y ficat en una raconada á la testera del açucach, hiá un semiretaulet de la Verge dels Desemparats, ben pintada sobre rajoletes de Manises,ab la llanterneta penjant, la seua cuberta de tres taules de fusta y la repisa de lo mateix, com manifesta lo grabat.
Es l’únich que poguí topetar per eixos carrers; i si bé no es ú dels mes tipichs, el posem assí per a memòria en lo temps esdevenidor, y pera molts que tal vegada ignoren, que’n semajant punt existixca tal cosa. 

A la fotografia que publicà en el llibret es veu l’aspecte que tenia el conjunt en 1906. A més del plafó, hi ha un gran anagrama de Maria a sota, sembla que pintat sobre el mur, amb teuladeta pròpia. Baix del tot, una finestra (fig. 1).

Aquest plafó sobrevisqué durant tot el segle XX i encara tinguérem la sort de veure’l i fotografiar-lo en abril del 2011. Està format per 12 taulells (20 x 20 cm), amb un especejament de 4 x 3. La Mare de Déu amb el Xiquet sobre núvols centra la composició. Als angles superiors uns querubins flanquegen la imatge. Al peus de la figura central un àngel sosté el rètol on es llegeix  mater desertorum. Té un marc senzill a base de llistells. La fornícula on està obrat està voltada per taulells de mostra classicistes. Taulells que també s’han col·locat en la part inferior del plafó per tal de facilitar la visió des de baix. Feia ja anys que havia perdut la teulada protectora i la lleixa que ens descriví Bodría. A sota, el mur deixava encara veure els forats de les bigues de fusta que la sostenien. L’anagrama s’havia esborrat de la façana. El plafó es trobava situat en un entorn totalment degradat des de feia temps (fig. 2 i 3 ).

En agost del 2011 publicàrem un article sobre el pintor ceràmic Vicent Camarlenc on li atribuírem diversos plafons, entre els quals s’hi trobava aquest de la Mare de Déu del carrer En Gros de València. Fou gràcies a un panell de Xelva dedicat a sant Tomàs i sant Bonaventura que està signat pel pintor que poguérem adscriure-li’n d’altres. A l’esquerra, davall els peus de sant Tomàs, llegíem en el rètol: A expensas de los [...]. El plafó tenia nombroses trencadures, sobretot a la part inferior i algun taulell estava capgirat. Aquest deteriorament indicava que provenien d’un altre lloc, d’on foren arrencats; potser de la via pública o del convent, ja que les advocacions són d’origen franciscà. El rètol fragmentari continuava més a la dreta: [Fabricado? Pintado?] en España año 1828 Vte Camarlenc ft. / fabrica Calle de la Corona. 

El pintor de taulells Vicent Camarlenc degué treballar abans a la fàbrica de Josep Fos, al voltant de l’any 1806. Estava domiciliat l’any 1818 al carrer dels Fornals número 18 de València. El 1823 era alumne de la Sala de flors i ornats de l’Acadèmia de Sant Carles. L’any 1828, data del plafó de Xelva, treballava a la fàbrica del carrer de la Corona de València.

Són també de la mà del pintor, per exemple, la Mare de Déu de la Font del carrer Enginyer Rosselló núm. 10 de Vilallonga (4 x 4 taulells), obra que originalment era de 5 x 4 però manquen els 4 inferiors; un sant Antoni de Pàdua en col·lecció privada de Dénia (3 x 3 taulells, els de la dreta partits); i la Puríssima de l’antiga Casa de la Vila de Xelva datada el 1830 (9 x 5 taulells) segons llegim a la inscripció inferior: Se hizo en el año 1830.

Amb la mateixa advocació que el plafó del carrer En Gros, Vicent Camarlenc també pintà el Miracle de la Mare de Déu dels Desemparats al carrer de les Eres d’Ibi (3 x 3, els laterals de l’esquerra partits), el qual conté la inscripció: Cae Gregoria Pina, en el agua del abrevador: y reclaman / dose á la Virgen, se presenta Jose Cortés y la saco (fig. 4). I també la Mare de Déu dels Desemparats protegint els defensors de la Porta de Quart en 1808, plafó conservat al Museu Nacional de Ceràmica González Martí (núm. inv. 1/10360). (Sobre el pintor vegeu Cebrián, Navarro, 2011; Cebrián, Navarro, Segura, 2014: 225-226).

Al Pla general d’ordenació urbana (PGOU) de València, dins del Catàleg de béns i espais protegits, es recull el plafó “Retaule ceràmic de la Verge dels Desemparats” del carrer En Gros, 13, situat al barri de la Xerea, en Ciutat Vella, amb la categoria de Bé de Rellevància Local (BRL). A més es feia l’observació, seguint l’Inventari de Béns de la Direcció General de Patrimoni Artístic (fitxa 17280, elaborada en 1995), que per causa de l’abandonament de la casa i la degradació de la zona el perill de destrucció era elevadíssim.

La premsa local valenciana publicà diverses notícies relacionades amb aquesta circumstància. El 6 de març del 2008, al periòdic Levante-EMV s’advertia de la situació ruïnosa en què es trobava l’edifici on era obrat el plafó. S’indicava que en qualsevol moment la casa podia desplomar-se i l’obra d’art amb ella. Fins i tot es dóna notícia de la moció presentada en la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de València sol·licitant la retirada del plafó per tal de preservar-lo. Però tot continuà igual. Finalment, en Las Provincias, el 7 de juny del 2011, ens informaven que havien furtat el plafó.

Lamentablement no és un cas aïllat. Una peça que a principis del segle XX es considerava digna d’estudi, amb el temps ha acabat pràcticament abandonada facilitant la tasca als lladres, facilitant la depredació. Com en la majoria de casos, s’ha perdut la pista del plafó.

5. Joan Bru. Puríssima. 1r intent de robatori

Sempre hi ha excepcions, però, que ens alegren, ja que és possible localitzar algunes obres artístiques espoliades en els indrets més inesperats. És el cas del plafó de la Puríssima que hi hagué al carrer Abat Pla núm. 7 de Xàtiva. L’obra fou pintada per Joan Bru i Planxa vers 1800. El furtaren a darreries dels anys vuitanta del segle XX. Els lladres s’emportaren primer la figura de la Puríssima i potser sorpresos per algú, pegaren a fugir, però s’endugueren els taulells trencats d’aquesta figura central (fig. 5 i 6). Deixaren passar uns mesos i després furtaren la resta, excepte la línia de taulells superiors, la qual, potser, presentava excessives dificultats i fou abandonada després de destruir-la parcialment.

Passats els anys, ens adonàrem que la Puríssima de Xàtiva estava exposada plàcidament al Museu del Taulell d’Onda, sense la filera superior la qual, clar, encara romania in situ. D’aquest fet advertírem en la premsa local (L’Informador de la Costera) i al nostre llibre Pintura ceràmica a Xàtiva. Finalment, la peça fou recuperada i ara es pot admirar al Museu de Belles Arts de la ciutat. 

Descarregueu-vos el Cartipàs complet en PDF a https://independent.academia.edu/BeatriuNavarro

Per saber-ne més:

Bodría i Roig, J. (1906): Festes de carrer. València, Imp. Pau, Torrijos i Comp. (Ed. facs. París-València, 1995).

Cebrián i Molina, J. Ll.: “La Puríssima del carrer Abat Pla”, L’Informador de la Costera, núm. 342, 12-04-2008, pàg. 4. En línia: https://www.academia.edu/6140750

Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i Buenaventura, B. (2009): Pintura ceràmica a Xàtiva: plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX. Premi d’Assaig Carles Sarthou de Xàtiva 2008, Xàtiva, Ajuntament (pàg. 65-67 esp.).

Cebrián Molina, J. Ll., Navarro i Buenaventura, B. (2011): “Dos pintors ceràmics del segle XIX: Pasqual Rosselló i Vicent Camarlenc”. Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2011. Xàtiva, Ulleye, pàg. 119-123 i 169-173. En línia: https://www.academia.edu/4094080

Cebrián i Molina, J. Ll.;  Navarro i Buenaventura, B.; Segura Martí, J. M. (2014): “La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre, 64, pàg. 218-233 (225-226). En línia: https://www.academia.edu/15678851

http://www.levante-emv.com/valencia/2008/03/06/pspv-denuncia-retablo-s-xviiicorre-peligro-destruccion/416073.html

http://www.lasprovincias.es/v/20110607/valencia/roban-retablo-siglo-xviii-20110607.html

Vicent Macip i els retaules d’Ànimes

El culte a les ànimes del Purgatori es propagà durant la Baixa Edat Mitjana i el segle XVI, fins que s’eclipsà a partir del XVII per qüestions teològiques, època en la qual es pintarien ja poques obres.

L’advocació recollia diverses tradicions com les trenta misses de sant Gregori, les trenta-tres misses de sant Amador, el llibre de l’Apocalipsi, la Llegenda Daurada, el De Profundis, el Viatge al Purgatori (de R. de Perellós), etc.

La iconografia i l’estructura compositiva estava ben definida, de manera que als retaules hi havia poques variacions. A la part superior, Crist jutge mostrant les nafres en senyal de triomf sobre la mort. Als peus de Crist, Maria i el Baptista. La missa de sant Gregori amb el Baró de Dolors generalment centra la narració de la taula principal. Sobre el templet on es fa la missa hi ha uns àngels que presenten la creu i els atributs de la Passió. L’arcàngel sant Miquel apareix pesant les ànimes amb la balança. A l’esquerra els àngels custodis trauen les ànimes del Purgatori i dels Llimbs i les acompanyen per l’escala ascendent fins al cel. De vegades són rebudes per Sant Pere. A la dreta del retaule es pinten les calderes de l’Infern amb ànimes que representen els set pecats capitals. Els dimonis empenten i arrastren les ànimes condemnades. També apareix al fons Judes penjat.

 

1. Vicent Macip. Judici amb St. Miquel (fot. Sotheby's)

Aquests dies a Sotheby's de Nova York s’ha presentat una taula de Vicent Macip que representa el Judici Final amb Sant Miquel (fig.1). El format horitzontal de l’obra fa pensar que es tracta segurament del banc d’un retaule d’Ànimes. Dels retaules coneguts de Macip amb aquesta advocació, és potser un dels més moderns: els personatges no porten aurèola, les anatomies són bastant musculades i modelades, hi ha pocs elements anecdòtics.

Als retaules del Judici Final pintats per Vicent Macip es pot resseguir l’evolució de l’estil pictòric i de la fusteria. Coneixem el del MNAC (incomplet), el d’Onda (quasi sencer, a excepció de dues taules de la polsera) (fig. 2 i 3), el de Cortes d’Arenós (hi resta la taula principal i l’àtic), el de Quart de Poblet (desaparegut). Aquest grup de retaules són de pastera i amb treball de fusteria i traceries gòtiques.

2. Retaule d'Onda complet

3. Detall del banc del retaule d'Onda

El retaule desaparegut de Canet lo Roig és diferent, d’estructura renaixentista i ornamentat amb candelieri classicistes. Dins d’aquest grup s’inclou la taula del museu del Patriarca que A. Ferrer Orts atribuí al pintor l’any 2013 (era inèdit fins aleshores), en el qual veié clarament la participació del fill Joan de Joanes, i relacionà de manera directa amb el de Canet lo Roig.

La taula que ha aparegut recentment en el comerç és també, com hem dit, més moderna. És quasi idèntica a la predel·la del retaule de Canet lo Roig, que coneixem per fotografies antigues. Canvia només en la posició i postures d’alguns personatges. No sembla que formés part de cap dels retaules coneguts fins el moment, per tant hem de pensar en un nou retaule de Macip desballestat en algun moment indeterminat.

Una nova obra del Mestre d’Alzira: Santa Marta

Beatriu Navarro i Buenaventura

Josep Lluís Cebrián i Molina

Cartipàs núm. 11 (febrer 2018)

La denominació “Mestre d’Alzira” fou encunyada per R. Post i D. Angulo, als anys 50 del segle XX, per a identificar l’autor desconegut d’un retaule del convent d’agustins d’Alzira, que Elies Tormo havia datat vers 1920 en la seua Guia de Levante de 1923. Part del retaule alzireny va desaparèixer durant la Guerra d’Espanya i actualment només s’han localitzat cinc taules del cos principal que conserva l’Escola Pia de Gandia. La resta roman en parador desconegut. A la polsera, per exemple, hi havia un conjunt de profetes i concretament en la taula de David, entre els profetes, es veia una inscripció segons Post, que datava l’obra el 1527. Al voltant d’aquest re­taule dels agustins d’Alzira giren totes les atribucions al Mestre que s’han fet posteriorment, amb algunes obres vacil·lants.

1. Soldat dels Improperis. Museu de la Seu de València

Entre les obres que li han estat atribuïdes esmentarem ací algunes. Al Museu de Belles Arts de València: taula de Sant Miquel, el tondo de la Lamentació i la taula del Crist baró de dolor. Al museu de la Seu de València: les portes dels Sants Vicents, la taula dels Improperis (fig. 1), i el retaule de la Magdalena de les Servites de Morvedre. La Visió dels atributs de la Passió al Palau ducal de Gandia, la taula de la Dormició de la Mare de Déu al Castell de Guadalest, l’Al·legoria de les passions del Museu de Budapest, i les portes, pintades a dues cares, d’un retaule desballestat dedicat a Sant Jaume que es conserven al Museu de Dublín, més una taula del mateix conjunt en la col·lecció particular Laia Bosch.

Aquesta última obra ha estat clau per a estudiar el pintor perquè hi trobem la data d’execució. La taula, incompleta, recull a l’anvers l’escena de la condemna de sant Jaume i al revers Maria Cleofàs i Alfeu. L’anvers de la taula conté una inscripció parcial i una data. Trobem el rètol a l’angle inferior dret, on es conserva aproximadament el 60% del text. En revisar i esmenar la transcripció del rètol que es tenia per bona fins aleshores vam llegir: Consumatum deo e[ ] / coensor tribue: Do[ ] /  ab la aiuda de deu a[ ] / ra lo pitor lany.1528: [ ] / la dexa com[ ], de manera que corregírem la transcripció anterior que I. Mateo havia fet en 1984 i que llegia 1553 (Cebrián, 2013: 120-124). La nova cronologia que aportàvem (any 1528) situà la producció del Mestre d’Alzira en un context històric i artístic més racional, de manera que calgué deixar de considerar-lo un pintor retardatari i replantejar radi­calment la seua relació temporal i artística amb la resta de pin­tors del primer terç del segle XVI.

Així, només un any després, en 1529, els Macip estaven pintant el retaule major de la Seu de Sogorb. Per tant, eren artistes con­temporanis malgrat que d’estil diferent. La nova cronologia que publicàrem en 2013 canvià substancialment la perspectiva his­tòrica, situà el Mestre d’Alzira més avançat i obligà a reconside­rar certs prejudicis i valoracions negatives sobre la seua obra, assentades sobre un any tan tardà com 1553. Ara sí que podíem comprendre fàcilment algunes coincidències entre la pintura de Vicent Macip i el Mestre d’Alzira: és el segon qui influeix sobre el primer. No de bades algunes obres del Mestre d’Alzira havien estat atribuïdes a Vicent Macip (Cebrián, 2013: 123).

Entre les característiques de l’obra del Mestre d’Alzira cal destacar els rostres amb ulls grans ametlats i reeixits, els llavis carnosos, i els perfils rigorosos amb nas recte. Els cabells  són agraïts, atapeïts i amb grenyes.  Els plecs de les vestidures són ordenats i ben col·locats, inflats pel vent en moltes ocasions. Les figures sovint són de caràcter monumental, amb molta presència sobre el fons. L’artista demostra l’interès i el gust per pintar els detalls dels metalls, especialment de les armadures. En la vegetació trobem uns arbres secs sense fulles molt característics, emmarcats en paisatges rocosos en moltes ocasions d’ambient oníric...

La producció del Mestre d’Alzira ha estat relacionada amb els Ferrandos i pel que fa a algunes peces en concret amb el Piombo, pintor italià l’obra del qual també te ressonàncies en l’obra dels Macip.

L’any 2007 augmentàrem el corpus del Mestre d’Alzira en atribuir-li totes les pintures modernes del retaule major de l’església de Sant Pere de Xàtiva: taula central de la Coronació de Maria, la polsera, i la predel·la. En 2013 publicàrem el resultat d’un estudi més profund d’aquest conjunt de setze taules del mestre (fig. 2).

2. Coronació de Maria. Retaule major de St. Pere. Xàtiva

En 2017 trobàrem la gran taula dels Principats del convent Consolació de Xàtiva que havia estat relacionada amb el Mestre d’Alzira per Díaz Padrón i Padrón Mérida en 1983. És una taula que havia passat desapercebuda en la bibliografia sobre el pintor malgrat que la revista Archivo español de Arte publicà la fotografia. Mentre preparàvem el nostre llibre Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI ens adonàrem que la imatge coincidia totalment i sens dubte amb les descripcions que abans de la Guerra d’Espanya havien fet Elies Tormo i González Simancas. La taula que es donava per perduda o destruïda en 1936, es localitzava, per tant, en una col·lecció particular.

En el present cartipàs li atribuïm una taula pintada a l’oli que representa santa Marta i que aparegué en el comerç objectes artístics l’any 2004 (Bonhams, Londres, febrer, lot 327) com a obra d’escola valenciana del segle XVI. Hom desconeix la procedència. Es possible, per les mides que s’hi faciliten, 67 x 42 cm, que fos la taula principal o lateral d’un petit retaule (fig. 3).

3. Mestre d'Alzira. Sta. Marta. Fot.  Bonhams

Veiem santa Marta dempeus al centre d’un paisatge obert. Va abillada amb toca, túnica roja  i mantell verd. A l’esquerra, al fons, en la llunyania, difuminat amb tonalitats blaves s’hi veu una massa muntanyosa farcida de muralles, torres i altres edificacions entre les quals destaca una de planta circular. Més a prop, hi ha una casa amb tanca i un arbre sec de branques nues, tot de coloració marró. L’espai que resta a la dreta està ocupat per un arbre frondós i el drac que sempre acompanya la santa com atribut iconogràfic. L’altre atribut que completa la iconografia de Marta és el salpasser i el perolet que subjecta amb la mà.

Segons el relat de la llegenda, en un bosc de la vall del riu Roine hi havia un drac que atemoria els habitants de la rodalia. La santa l’amansà en tirar-li aigua beneïda i mostrar-li la creu; i a continuació li passà pel coll el cíngol del seu hàbit.

Aquesta Santa Marta que atribuïm al Mestre d’Alzira conté en primer terme el característic tipus d’arbre atapeït de fulles amb nombroses lluentors que el pintor inclou en moltes obres. És força semblant al que pinta en la taula de la Visió dels atributs de la Passió del Palau ducal de Gandia o en les taules de la polsera del retaule de Sant Pere de Xàtiva.

El rostre de santa Marta, i també la forma en què cau la toca sobre el front, s’ha de posar en relació directa amb els de Maria en tres obres del mestre: la Lamentació de la predel·la de Xàtiva, la Dormició del Castell de Guadalest i el tondo de la Lamentació del Museu de Belles Arts de València (fig. 4). La similitud és evident.

Per últim, aprofitem l’ocasió per esmentar la taula de Sant Joan Baptista, recentment donada a conèixer per Sothebys (Saintly portraits, exquisite still lifes and more spanish paintings, Nova York, gener-febrer, 2018) amb atribució encertada al Mestre d’Alzira (fig. 5). Entre altres característiques podem esmentar el perfil rigorós del sant, amb els mateixos trets fisonòmics que el Sant Miquel del Museu de Belles Arts de València, amb barba el baptista. Els cabells recorden als que veiem en les portes de la Magdalena de Morvedre en el Museu de la Seu de València. És típic el paisatge del fons amb volums i masses rocoses inversemblants, les branques nues dels arbres, la fullaraca compacta dels matolls i copes dels arbres, l’interès per l’estudi anatòmic que observem en les cames...

5. St. Joan Baptista. Fot. Sotheby's

 

Podeu descarregar-vos en PDF el Cartipàs 11 complet al meu perfil d’Academia.edu

Bibliografia:

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Las tablas... 100 anys després”, introducció a ed. facs. de Tormo, E: Las tablas de las iglesias de Játiva. Un museo de primi­tivos. Xàtiva, Uleye, pàg. 1-18.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Setze taules del Mestre d’Alzira a Xàtiva”. L’Informador de la Costera, núm. 307, 11-8-2007, pàg. 20.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2013): “La primera etapa del Mestre d’Alzira: les taules xativines”, en Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Entre el Compromís de Casp i la Constitució de Cadis. Actes de les IV Jornades d’Art i Història. Xàtiva, 2, 3 i 4 d’agost de 2012. Xàtiva, Ulleye, pàg. 117-160.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2016): “Troballa d’un retaule “cremat” en la guerra: els Principats de la Consolació.” Levante-EMV (ed. la Costera), 18-6-2016, pàg. 38-39.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2016): “Pintura del segle XVI a Xàtiva: Miquel Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Re­quena”, en Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Pintura i patrimoni històric a Xàtiva. Actes de les VII Jornades d’Art i Història Xàtiva 3, 4 i 5 d’agost de 2015. Xàtiva, Ulleye, pàg. 155-202.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2017): Pintura sobre taula a Xàtiva. Segles XIV-XVI. Xàtiva, Ulleye.