El Jesuset del Miracle en la taulelleria devocional dels segles XVIII i XIX

Beatriu Navarro i Buenaventura

Josep Lluís Cebrián i Molina

Josep Maria Segura i Martí

La ciutat d’Alcoi conserva tres obres ceràmiques amb la representació del Jesuset del Miracle. Es tracta de dos plafons i un taulell, aquest últim inèdit, amb una cronologia que comprén els segles xviii i xix, època de màxim esplendor de la taulelleria valenciana. Les peces tenen dimensions i formats diferents, i mostren les particularitats estilístiques del moment en què foren elaborades, a més dels trets artístics propis del pintor ceràmic que la realitzà. Totes, però, presenten els elements iconogràfics característiques que defineixen i identifiquen aquesta advocació singular alcoiana, els quals s’han mantingut sense variacions al llarg del temps des que va sorgir al segle xvi.

1. Plafó de l’església del Sant Sepulcre

Està situat en la via pública, en la portada de l’església, al carrer de Sant Blai.D’autor desconegut, fou elaborat a les fàbriques de la ciutat de València al voltant de l’any 1760. Es compon de 12 taulells de 21 cm de costat cadascun, amb unes dimensions totals de 84 x 63 cm. El conjunt està bastant malmès. La majoria dels taulells estan fragmentats o amb llesques a les vores perquè segurament en algun moment es va desmuntar.

Al plafó es reprodueix la imatge escultòrica, vestida i coronada, del Xiquet Jesús del Miracle que es venera en l’església del Sant Sepulcre. Se situa en un altar sumptuós d’estil rococó adornat amb rocalls i dues floreres laterals. La figura es representa inclinada en actitud d’assenyalar el lloc on el lladre havia amagat les formes furtades de la parròquia de Santa Maria, mentre que al primer terme veiem el viril i la garba de llenya que l’ocultava, atributs iconogràfics de l’advocació. La part superior de l’altar es remata amb l’hòstia radiant amb l’anagrama IHS, i als peus dos àngels flanquegen una cartel·la on es llegeix: Imagen del Niño Jesus/ del milagro Venerado en el / con^to. del S^to. Sepulcro de religiosas / Agustinas descalzas de la Villa/ de Alcoy.

És un dels plafons més antics d’Alcoi, datable com hem dit vers 1760. Potser l’encàrrec de l’obra està relacionat amb la celebració en 1768 del segon centenari del fet miraculós que se li atribuí a l’escultura. Com es pot observar, una de les característiques de la producció d’aquesta època és l’escassa varietat de colors i l’ús del blau per a pintar les carnacions.

Al vestíbul del convent de clausura de les agustines es localitza un altre plafó del Jesuset, però bastant modern, del segle xx. Té la particularitat iconogràfica de substituir el viril per un calze amb la forma. 

2. Plafó amb la Mare de Déu del Pilar i ànimes del Purgatori

Es conserva al Museu Arqueològic Municipal Camilo Visedo Moltó des de la demolició de l’edifici on se situava l’any 1975. Fou elaborat a les fàbriques de la ciutat de València en 1826. La pintura ceràmica és una obra d’autor menor, però molt expressiu, que de moment no ha estat identificat. Es compon de 12 taulells de 21,6 cm de costat cadascun, amb unes dimensions totals de 82,5 x 61,8 cm. Ha estat restaurat l’any 2011.

L’emplaçament original era el Carrer del Tossal (antic carrer de Jesús) on estava acompanyat d’una placa que indicava que es va obrar el 9 de juny de 1826, raó per la qual es pot datar el plafó amb exactitud.

A diferència del plafó anterior, l’altar està bastit amb elements arquitectònics classicistes propis del segle xix: un arc de mig punt sobre dues columnes amb capitells, tot amb jaspis que imiten marbre. La túnica del Jesuset també ha canviat, ara amb un estampat més sobri tant pel color com pels motius. En general, la policromia resulta equilibrada, destacant el marró, verd i blau de tonalitats suaus. El que es manté fix són els atributs de la seua iconografia. Així, veiem el feix de llenya i la custòdia situats als peus de la imatge i la forma radiat amb l’anagrama JHS a la part superior. També, la postura inclinada del Xiquet en actitud d’indicar el lloc on estaven les hòsties.

L’advocació del plafó és triple. A més del Jesuset protagonista, que centra la composició, als costats es representen les Ànimes del Purgatori i una imatge de la Mare de Déu del Pilar amb la ciutat de Saragossa al fons. La inclusió de la Verge es podria explicar per la proximitat del carrer de Jesús a les fàbriques que se situen pròximes al riu Molinar, edificis industrials que molt sovint han estat presidits per plafons o taulells representant aquesta advocació mariana, titular d’una antiga ermita que es localitza al curs alt del riu.

3. Taulell

Situat en la façana delSaltet de Don Simon (partida Salterres), formà part de l’àmbit i la devoció privada del propietari de l’immoble que la va obrar. És una obra datable vers 1870 elaborada a les fàbriques de València o de Quart de Poblet. El taulell té unes dimensions de 20,2 x 20,2 cm.

La imatge miraculosa es mostra sobre una peanya en un exterior amb el cel nuvolat. En aquest cas no apareix resguardada dins d’un altar, potser degut a l’escassa superfície que el taulell proporciona per a la pintura. Inclina el cos per a senyalar la garba de llenya que ocultava les formes amb el viril, i al davantal que vesteix veiem l’anagrama radiant JHS.Ací trobem l’addició de la vara de lliris que porta a la mà. La túnica és diferent a les anteriors: morada amb brodat a base d’escaires. Deu tractar-se d’una de les diverses vestidures de les que disposava l’escultura, segons els gust de la segona meitat del segle xix.

Es tracta d’un taulell inèdit que presenta clarament els trets pictòrics i estilístics del pintor conegut com “Mestre de Santa Anna”, autor de l’obra. És un pintor de nom desconegut però de característiques ben definides, que treballa entre almenys 1865 i 1880, destacant sobretot pels rostres de grans ulls ametlats, pel to bronzejat deles pells dels personatges i pel dibuix compacte. A Alcoi es conserven altres obres del pintor, com els plafons de Sant Josep, Santa Anna, la Mare de Déu dels Desemparats o la Mare de Déu del Pilar, tots en interiors o col·leccions particulars.

Per saber-ne més

Cebrián i Molina, J. Ll., Navarro i Buenaventura, B. (2014): Francesc Dasí i la taulelleria valenciana del segle xix, Xàtiva, Ulleye. 
Segura Martí, J. M. (1990): Catálogo de paneles cerámicos devocionales de L'Alcoià-El Comtat. Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. 
Segura Martí, J. M. (2006): “La col·lecció de plafons ceràmics devocionals del Museu arqueològic municipal Camil Visedo Moltó d’Alcoi”. Recerques del Museu d’Alcoi, 15, 103-136. 
Segura Martí, J. M. (2011): “Jesuset del Miracle, Mare de Déu del Pilar i Ànimes del Purgatori”, en Llum de les Imatges:Camins d’art: Alcoi 2011. València, Generalitat, 638-639.
  

Text publicat en 450 Aniversario del Jesuset del Miracle. Suplement de El Nostre Ciutat, Alcoi, Febrer de 2019, pàg. 23-25.

Descarregueu el PDF en https://www.academia.edu/38335737/El_Jesuset_en_la_taulelleria_devocional_dels_segles_XVIII_i_XIX._450_Aniversario_del_Jesuset_del_Miracle._Suplement_de_El_Nostre_Ciutat_Alcoi_Febrer_de_2019_p%C3%A0g._23-25

El fumeral del rajolar de Bonet. Alfara del Patriarca (l’Horta Nord)

Cartipàs núm. 14 (maig, 2018)

Fumeral del rajolar de Bonet

Aquestes línies prenen com a base l’article “Els fumerals d’Alfara” publicat en 2005 al web Patrialfara: El patrimoni artístic d’Alfara de l’Horta (en procés d’actualització): http://www.uv.es/befrana/fumerals.htm. Ara l’hem ampliat per tal d’oferir una descripció més detallada (text i fotografies).

Sobre els fumerals industrials de rajola
S'ha dit que els fumerals de les fàbriques eren els campanars de la industrialització, anunciant una nova era de progrés que canviaria la fisonomia de les ciutats i els costums dels habitants. Quan moltes fàbriques s'abandonaran, es traslladaran o simplement deixaran de tenir ús, els fumerals, emblema de la industrialització, deixaran de ser elements d'emissions contaminants i es convertiran, per la seua vàlua artística i paisatgística, en elements patrimonials. El paisatge urbà o semiurbà es veu esguitat per fumerals de rajola que s'integren plenament i constitueixen punts de referència que tothom té a la memòria.

Els fumerals industrials tenen com a funció evacuar sense perill els fums i gasos fora de la fàbrica i a més a més proporcionen el tir suficient, gràcies a la tendència que té l'aire calent a ascendir. La massa de rajoles minva el refredament dels fums i facilita l'ascens, car tenen la propietat d'acumular la calor i ser resistents al foc.

Es bastien seguint els plànols i des de dins cap a fora. Els obrers s'allotjaven en l'interior del canó, des d'on aixecaven els murs sobre una plataforma de fusta sostinguda per travessers que es muntaven i desmuntaven fàcilment. Durant la construcció, s'obraven convenientment els ferros que servirien d'escala interior per escurar el fumeral i s'instal·lava el cable metàl·lic del parallamps.

Tipologies bàsiques:
A) Quadrats. Són els més senzills, però els que més resistència ofereixen al vent.
B) Cilíndrics. Són els que menys resistència ofereixen al vent. La forma redona i la menor resistència al vent permet assolir altures superiors. No obstant això, al País Valencià no són els més nombrosos, ni tan sols entre els grans.
C) Octogonals. Són els més abundants en terres valencianes. Dins d’aquest grup trobem els exemplars d’Alfara, com el de Bonet o com l’excepcional de fust serpejant del rajolar del Roc.

Estructura bàsica del fumeral:
A) La base o pedestal. Sol estar decorada amb sanefes i quadrícules. En la majoria dels casos la decoració es concentra sobretot en la part superior o cornisa. Té una portella amb arc de mig punt, com si fos la porta d'un forn, que serveix per a accedir a l’interior i fer feines de manteniment. El fum hi arriba subterràniament mitjançant una conducció.
B) El fust. Conté el canó de fums i recordaria el fust de la columna. El cos del fust s'estreny conforme ascendeix, amb una pendent generalment del 2'5 %.
C) Llanterna o remat. Corona el fust i a més de ser un element decoratiu té la funció d'evitar que les turbulències del vent facen regolfar el fum. En la columna equivaldria al capitell. En aquesta peça la proporció del 2'5 % se sol invertir, és a dir, en lloc de tancar-se s'obre. La llanterna rep especial atenció en l’ornamentació, ja que és l’element més visible del fumeral.

El fumeral en l'antic rajolar

Conservar-les com a testimoni de la industrialització, integrant-les en les noves construccions com a elements arquitectònics i estètics de gran vàlua que són, és el repte que la societat té al davant. Els fumerals d’Alfara formen part del paisatge del poble i són testimoni de l'activitat industrial del passat. La majoria pertanyien als rajolars, una indústria de tradició artesanal que es va perllongar durant segles. Fou un centre ceràmic productor de rajola de primer ordre que estigué en actiu fins a darreries del segle XX. Als anys 70 encara hi havia en peu 8 fumerals de rajolar; actualment només en resten 3.

Moltes vegades s'enderroquen els edificis de les fàbriques i sols resten en peu els fumerals, com a mut testimoni del passat industrial. A Alfara han desaparegut la majoria, i n’hi havia més d’una dotzena. Els nostres fumerals de rajola han estat en altres ocasions les grans víctimes de l'especulació del sòl. Sense catalogar, sense rebre el reconeixement arquitectònic i el valor artístic que tenien, i sense comptar amb la protecció que mereixien, estaven condemnades a desaparèixer.

Afortunadament, una modificació de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià (2007) els atorga la consideració de Bé de Rellevància Local. Encara que aquesta protecció legal només cobreix els fumerals bastits abans de 1940, a Alfara queden tots inclosos perquè foren bastits abans de la Guerra d’Espanya.

Fumeral de Bonet. Algunes dades
-Fàbrica i entorn: Rajolar de Bonet. Actualment desaparegut. El fumeral ha quedat integrat en la zona universitària. Hi havia un altre fumeral, que estava escapçat i finalment fou enderrocat, no fa molts anys, al mateix temps que les naus de la fàbrica.
-Cronologia: primer quart del segle XX
-Altura: 35 m. Actualment, el més alt d’Alfara
-Aparell: flamenc
-Tipologia: base quadrada, fust octogonal. Petxina de transició escalonada.
-Base: 4,3 m altura de la base. 3,32 m costat de la base. En la cara oest té la portella amb arc de mig punt, amb llum de 54 cm i doble rosca en sardinell. El podi consta de dos escalons. Cornisa decorada amb una rajola en sardinell sobresortida cada dos en línia.
-Llanterna: oberta. Decorada, tant al collarí com al remat, amb diverses fileres de rajola sobresortides.

El rajolar abastí en exclusiva obres tant emblemàtiques a la ciutat de València com la Finca Roja i algunes fàbriques estaven connectades a la línia fèrria de via estreta València-Bétera a través de la qual es transportava la producció.

Restauració del Fumeral
Recentment, durant els mesos d’abril i maig de 2018, s’ha restaurat aquest fumeral que ara resta integrat al bell mig del campus universitari. Després d’instal·lar una bastida al llarg de tot el fust, s’ha netejat, s’han reintegrat els buits del morter (tenia pèrdues molt visibles en la part E-N sobretot), s’han substituït algunes rajoles, s’han eliminat les restes del parallamps, s’ha reparat el clivell que recorria la cara nord, etc.

Pujant la bastida

 

Llanterna abans de la restauració

Llanterna després de la restauració

Per saber-ne més:  
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: Els fumerals de rajola de Xàtiva, monuments de la industrialització. Xàtiva, 2016. ISBN 978-84-944837-8-3.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Les ximeneres industrials de rajola”, dins l’Alcúdia de Crespins, Festes Majors 1991, pàg. 69-80.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Les ximereners industrials de rajola de Canals”, dins Canals, festes 1994, pàg. 54-63.

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Els fumerals d’Alfara”, al web Patrialfara, http://www.uv.es/befrana/fumerals.htm, 2005.

Descarregueu-vos el Cartipàs 14 en PDF en Academia.edu: https://independent.academia.edu/BeatriuNavarro

L'església de Sant Bertomeu d'Alfara del Patriarca, l'Horta Nord

Façana de l'església de St. Bertomeu

L’església actual fou construïda al segle XVIII sobre el solar que ocupava el temple gòtic. La primera església d’Alfara estigué dedicada a Santa Maria i fou bastida per Margarida Jàfer, senyora del poble en el segle XIV. Després els Cruïlles assoliren el senyoriu d’Alfara i dedicaren el temple a sant Bertomeu. L’advocació deu estar relacionada amb el primer senyor d’aquesta família, de nom Bertomeu.

Sabem per uns documents de despeses de construcció que el campanar estava en construcció l’any 1667. Tota la torre és obra de rajola, inspirada en el campanar del Col·legi del Corpus Christi de València. Encara s’hi conserva una campana de 38 cm de diàmetre datada l’any 1538 amb la inscripció en lletra gòtica: nobili don iacobus corberan delet me fecit any md xxx/viii i amb un escut amb tres gerres i una lluna invertida. La resta de campanes són posteriors a la Guerra d’Espanya.

La façana, amb coronament rectilini, és de rajola excepte el sòcol i la portada barroca de pedra que s’acabà el 1725, any que el mestre picapedrer Domènec Biesca cobrà l’últim pagament. Sobre la portada apareix l’escut senyorial del Col·legi del Corpus Christi. Es tracta del mateix escut que feu servir Joan de Ribera: l’eucaristia i el calze entre dos focs, tot timbrat amb el capell i la creu patriarcals. Fins l’any 1818 Alfara depengué eclesiàsticament de Montcada i per tant l’església no era parròquia: era l’església dels senyors del poble. 

Escut del Col·legi a la portada

L’edifici consta d’una nau amb capelles laterals entre contraforts, rerasagrari, cor elevat als peus i una capella de la comunió adossada al segle XX. A la part de l’evangeli trobem la capella de la Puríssima, la capella del Roser i sant Antoni Abat, i el retaule de la Mare de Déu dels Desemparats. A la banda de l’epístola les capelles són: del Baptisme, de la Mare de Déu del Remei, de santa Bàrbara (patrona del poble) i sant Antoni de Pàdua, i el retaule de sant Vicent Ferrer. Per una fotografia antiga coneixem el retaule primitiu de la Mare de Déu dels Desemparats. Era del segle XVIII, època de construcció de l’església, i semblant al de la capella de la Universitat de València.

Destaca el sòcol de taulells de darreries del segle XVIII de la capella de sant Antoni on es representa el miracle de la predicació als peixos i el de l’ase agenollat davant el Santíssim, tot voltat de decoració vegetal. A cada banda de l’entrada de la capella el sòcol mostra una florera barroca.[Els taulells foren pintats per Llucià Calado a València, segurament a la fàbrica de Vicent Navarro].
 

Socolada de taulells del s.XVIII amb St. Antoni de Pàdua

La teulada de l’edifici, a dues aigües, no descansa sobre una estructura de bigues de fusta en tisora, sinó sobre un sistema lleuger de barandats de rajola que pertany sens dubte a la tradició constructiva de la zona. Alfara fou des de l’Edat Mitjana un centre productor de rajola.

La decoració actual de l’interior del temple es deu a Rafael Cardells , el qual als anys 60 del segle xx plantejà la reforma del presbiteri i fou l’autor de les pintures murals. Sobre el retaule major estan representats el martiri de sant Bertomeu i sant Joan de Ribera al port de València expulsant els moriscos. Als murs i llunetes trobem els apòstols i a les petxines del creuer els evangelistes. Les escultures més interessants són el Sant Vicent que esculpiren Rausell i Ivars, i dues obres de Ponsoda: la Puríssima i Sant Bertomeu.

Es conserven també algunes peces antigues d’orfebreria. Destaca el portapau de plata de sant Bertomeu del segle xvi, el lignum crucis de plata del segle XVII i un calze del segle XVIII.

Text i fot. de B. Navarro i J. Ll. Cebrián publicat en 2007 per l'Ajuntament d'Alfara. Descarregueu-vos el tríptic en pdf en:
https://www.academia.edu/36478079/Esgl%C3%A9sia_de_Sant_Bertomeu._Alfara_del_Patriarca._2007

 

Un passeig pel patrimoni històric i artístic d'Alfara del Patriarca (l'Horta Nord)

PALAU DE LA SENYORIA

El senyoriu d’Alfara tingué l’origen en la unió de dues antigues alqueries: la d’En Llosa i la d’En Sadurní. Alfara va pertànyer successivament als Jàfer, a Bonifaci Ferrer (germà de St. Vicent), als Cruïlles, a Joan de Ribera i al Col·legi del Corpus Christi. El palau actual degué construir-se a partir de l’arribada dels Cruïlles en 1396. Es tracta doncs d’un edifici del segle XV, articulat al voltant d’un pati amb escala. Té planta baixa, planta noble i andana. Conserva la torre lateral coberta per teulada a quatre aigües, finestres coronelles, la galeria de finestres al pis superior tan característica en els palaus de l’època i diverses portes interiors gòtiques.

De la planta noble destaca la capella de sant Vicent Ferrer, un xicotet espai quadrangular cobert amb un sostre de plaques de fang i bigues de fusta amb decoració vegetal. Conté, en la part superior de tres dels murs, la llegenda que sempre acompanya el sant: et date illi honorem... La datació d’aquest espai deu ser anterior a 1455, any de la seua canonització, ja que hi llegim beat vicent.

Palau de la Senyoria. Alfara del Patriarca

AJUNTAMENT

En 1918 l'arquitecte Antoni Gómez Davó (1890-1971) construí la nova casa del doctor Navarro al costat del Palau. Fou la seua primera obra. L'edifici, amb façana neogòtica, manté l'harmonia amb el palau senyorial veí i reprodueix els volums i els ritmes, però a una escala una mica major. D'aquesta manera s'aconseguí crear un espai arquitectònic i escènic unitari que amb l'església estructura la plaça. En l’actualitat és la seu de la Casa de la Vila.

Casa de la Vila

ESGLÉSIA DE SANT BERTOMEU

En la mateixa plaça hi ha l’església parroquial, construïda sobre el solar de l’antic temple gòtic. Consta d’una nau, cor elevat, capelles laterals i capella de la comunió. És d’època barroca. Sabem que el campanar s’estava construint en l’any 1667 i la façana està datada en 1725 segons una àpoca de despeses de l’obra. Té l’escut del Col·legi del Corpus Christi en la portada ja que en el  moment de la construcció eren els senyors del poble. Conserva una campana gòtica amb inscripció i escut d’un membre de la família dels Corberà de Let. Destaquen els taulells de final del segle XVIII del sòcol de la capella de sant Antoni de Pàdua on es representen els miracles de la predicació als peixos i l’ase agenollat davant la custòdia. L’interior del temple fou redecorat per Cardells als anys 60 del segle XX. 

Església de St. Bertomeu

ANTIC CONVENT DE SANT DÍDAC

Està situat en el camí de Carpesa, abans d’arribar a l’almàssera. Fou fundat en 1599 sobre una alqueria vora la séquia de Montcada per donació de Gaspar Jaca. Pertanyia a l’orde de franciscans observants. Resta en peu l’església i el claustre, al primer pis del qual encara trobem els dormitoris. Malgrat que el temple ha patit diversos incendis i perdé la decoració, la construcció es conserva en bon estat i s’endevinen els esgrafiats sota la capa de pintura blanca.

L’església és d’una nau, amb capelles entre els contraforts, tota bastida amb rajola. La porta d’accés al temple encara es conserva tapiada malgrat que el nivell original del camí deu estar a més de mig metre de profunditat de l'actual. La nau està coberta per trams de voltes bufades de rajola. El mateix sistema s’emprà per cobrir les capelles laterals, però amb variants: alguna té trompes als angles.

Al segle XIX, després de la desamortització, es convertí en fàbrica de mistos.

Claustre de St. Dídac

EL PARETÓ

Al final del carrer de Sant Vicent, vora el barranc del Carraixet, trobareu aquesta obra hidràulica antiga. Es tracta d’un mur de protecció del segle XVIII (1794) amb tallamars finançat pel Col·legi del Corpus Christi, institució que ostentava la senyoria del poble. Es bastí per a protegir d’inundacions el Molí d’Alfara i les hortes properes. Vicent Gascó, director d’arquitectura de l’Acadèmia de Sant Carles, assessorà en la construcció. Abans hi hagué altres murs de contenció, però les contínues barrancades els destrossaven. Amida quasi 180 metres de llarg i l’altura, presa des de dins del barranc, és de 1’8 metres. El projecte inicial era construir un mur que arribara fins la séquia de Montcada, però la conclusió del l’obra haguera perjudicat Vinalesa.

Paretó

 

 

CASA DE LA SIRENA

La importància d’aquesta alqueria nobiliària rau en el fet que es tracta d’una de les poques del segle XVI que s’han conservat, perquè la majoria són dels segles XVIII i XIX. A més de la portada i el finestral bastits en carreus, destaca la torre cantonera, possiblement un edifici de guaita i defensa més antic, amb talús a la base i teulada blava a quatre aigües. També hi ha la galeria d’arquets que corona el pis superior, l’hort clos i les restes del jardí. S’hi feren reformes durant els segles XVIII i XIX. La Conselleria de Cultura va realitzar obres de consolidació als anys 1989-1990 i el 2004 fou declarada Bé d’Interés Cultural. Rebé aquest nom tan popular i literari perquè sobre la portada renaixentista, fent d’ampit del finestral, hi havia en marbre l’escut nobiliari envoltat per una sirena: una serp amb cap de dona. L’escut té una inscripció amb la data MDLIII i la divisa OMNIA TEMPUS HAVENT. Conté les armes dels Ferragut, Pallarés, Alegret i Perelló. Es custodia actualment a la Casa de la Vila d’Alfara.

Casa de la Serena

FUMERAL

La majoria dels fumerals d’Alfara pertanyien als rajolars, una indústria de tradició artesanal que hi trobem des de fa segles. Formen part del paisatge del poble i són testimoni de l’activitat industrial passada. Destaca el fumeral on ara està situada la zona universitària. Té el fust serpentejant influenciat per l’Art-Deco.

Fumeral Art Deco de rajolar

MOLÍ

És d’origen medieval i està situat a les afores, vora el camí de Vinalesa, molt prop del barranc del Carraixet. Es troba construït sobre la séquia de Montcada.

Fou un molí fariner que al segle XIX es diversificà dedicant part de la producció a l’arròs. Posteriorment, fou ampliat de forma considerable esdevenint una gran industria farinera. L’arquitectura és moderna però hi manté el petit edifici del vell molí del qual la part més significativa són els cacaus. En l’actualitat està sense funcionament.

Molí

CALVARI

En un plafó ceràmic al fons del Calvari llegim la data 1867, any de la inauguració, i també que es va reedificar el 1929. Les estacions són posteriors a la Guerra d’Espanya però tenen un gran valor etnogràfic i ens serveixen per a conèixer les devocions populars. A l’entrada hi ha els Dolors de Maria.

TEATRET

Antic casino situat a la cantonada carrer de Sant Bertomeu i carrer del Doctor Navarro.

CONSERVERA

De camí a l’antic convent de Sant Dídac trobarem l’antiga fàbrica de conserves. Actualment es una de les seus de la universitat.

TAULELLS del s. XVIII

- La Trinitat, c/ Major, 12

- Mare de Déu del Roser, c/ de Cavallers, 18.

- Mare de Déu dels Desemparats, c/ de Cavallers, 17.

Plafó de taulells. Trinitat

Aquest text, encarregat per l'ajuntament d'Alfara, fou publicat en 2009 en forma de tríptic. Podeu descarregar-lo en pdf ací:

https://www.academia.edu/36478112/Alfara_del_Patriarca._Patrimoni_hist%C3%B2ric._2009 

 

https://issuu.com/beatriunavarro/docs/triptic_patrimoni_historic_alfara

Una versió anterior, de 2007, del fullet també en pdf:

https://www.academia.edu/36478049/Guia_de_recursos_Patrimoni_._Alfara_del_Patriarca._2007

(Text i fotografies de Beatriu Navarro i Josep Lluís Cebrián)