dissabte, 18 de maig del 2019

Taulelleria devocional d’Alcoi (segles XVIII i XIX)



Coberta de Taulelleria devocional d'Alcoi

Acabe de publicar el llibre “Taulelleria devocional d’Alcoi” en companyia dels historiadors Josep Lluís Cebrián i Josep Maria Segura. Es tracta d’un estudi sobre els plafons dels segles XVIII i XIX de la ciutat en paral·lel amb el conjunt de la taulelleria valenciana d‘aquella època. S’analitzen obres situades a la via pública, en interiors, als masos, moltes d’elles en parador desconegut i algunes destruïdes. El llibre conté també nombroses fotografies d’obres d’altres poblacions que es relacionen directament amb les alcoianes.


Ha estat editat per l’Ajuntament d’Alcoi  amb la col·laboració de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport. 2019. ISBN 978-84-16186-22-8. 320 pàg.



Índex

1. Introducció, 11

Josep Maria Segura i Martí

2. Els plafons ceràmics devocionals i les fornícules, 17

Josep Maria Segura i Martí

3. Localització dels plafons ceràmics, 21

Josep Maria Segura i Martí

4. Conservació dels taulells, 27

Josep Maria Segura i Martí

5. Testimonis de la religiositat popular als carrers d’Alcoi, 35

Les pintures dels sants a l’Alcoi del segle XVII

La instal·lació de plafons ceràmics devocionals als segles XIX i XX

Josep Maria Segura i Martí

6. Ceràmiques, patronatges i devocions populars a Alcoi, 45

Josep Maria Segura i Martí

7. Pintors dels segles XVIII i XIX, 49

Beatriu Navarro i Buenaventura – Josep Lluís Cebrián i Molina

8. Catàleg d’obres, 73

Beatriu Navarro i Buenaventura – Josep Lluís Cebrián i Molina – Josep Maria Segura i Martí

9. Bibliografia, 313

Pàgines 48-49

Pàgines 150-151
Pàgines 80-81

Presentació el 17 d'abril de 2019 a l'IVAM CADA Alcoi

dilluns, 25 de març del 2019

Catifes d'estiu: paviments de taulells del segle XIX

Pàgines de l'article, revista EWali


El 21 de març es presentà a Alcoi el primer número de la revista EWali: Revista de investigación antropológica, histórica, cultural y social en el entorno Mediterráneo (en paper i en versió digital). Està editada per l'Associació Sant Jordi d'Alcoi i per la Universitat Miguel Hernández d'Elx.

Hi col·laborem amb un article sobre taulelleria titulat "Catifes d'estiu: paviments de taulells del segle XIX".
Podeu descarregar o llegir en línia el pdf: https://www.academia.edu/38627568
També teniu el pdf de la publicació completa en http://www.asjordi.org/upload/files/noticias/eWali-final_v1-2_compressed.pdf

dimarts, 12 de febrer del 2019

El Jesuset del Miracle en la taulelleria devocional dels segles XVIII i XIX


Beatriu Navarro i Buenaventura
Josep Lluís Cebrián i Molina
Josep Maria Segura i Martí


La ciutat d’Alcoi conserva tres obres ceràmiques amb la representació del Jesuset del Miracle. Es tracta de dos plafons i un taulell, aquest últim inèdit, amb una cronologia que comprén els segles xviii i xix, època de màxim esplendor de la taulelleria valenciana. Les peces tenen dimensions i formats diferents, i mostren les particularitats estilístiques del moment en què foren elaborades, a més dels trets artístics propis del pintor ceràmic que la realitzà. Totes, però, presenten els elements iconogràfics característiques que defineixen i identifiquen aquesta advocació singular alcoiana, els quals s’han mantingut sense variacions al llarg del temps des que va sorgir al segle xvi.



1. Plafó de l’església del Sant Sepulcre
Està situat en la via pública, en la portada de l’església, al carrer de Sant Blai.D’autor desconegut, fou elaborat a les fàbriques de la ciutat de València al voltant de l’any 1760. Es compon de 12 taulells de 21 cm de costat cadascun, amb unes dimensions totals de 84 x 63 cm. El conjunt està bastant malmès. La majoria dels taulells estan fragmentats o amb llesques a les vores perquè segurament en algun moment es va desmuntar.
Al plafó es reprodueix la imatge escultòrica, vestida i coronada, del Xiquet Jesús del Miracle que es venera en l’església del Sant Sepulcre. Se situa en un altar sumptuós d’estil rococó adornat amb rocalls i dues floreres laterals. La figura es representa inclinada en actitud d’assenyalar el lloc on el lladre havia amagat les formes furtades de la parròquia de Santa Maria, mentre que al primer terme veiem el viril i la garba de llenya que l’ocultava, atributs iconogràfics de l’advocació. La part superior de l’altar es remata amb l’hòstia radiant amb l’anagrama IHS, i als peus dos àngels flanquegen una cartel·la on es llegeix: Imagen del Niño Jesus/ del milagro Venerado en el / conto. del Sto. Sepulcro de religiosas / Agustinas descalzas de la Villa/ de Alcoy.
És un dels plafons més antics d’Alcoi, datable com hem dit vers 1760. Potser l’encàrrec de l’obra està relacionat amb la celebració en 1768 del segon centenari del fet miraculós que se li atribuí a l’escultura. Com es pot observar, una de les característiques de la producció d’aquesta època és l’escassa varietat de colors i l’ús del blau per a pintar les carnacions.
Al vestíbul del convent de clausura de les agustines es localitza un altre plafó del Jesuset, però bastant modern, del segle xx. Té la particularitat iconogràfica de substituir el viril per un calze amb la forma. 



2. Plafó amb la Mare de Déu del Pilar i ànimes del Purgatori
Es conserva al Museu Arqueològic Municipal Camilo Visedo Moltó des de la demolició de l’edifici on se situava l’any 1975. Fou elaborat a les fàbriques de la ciutat de València en 1826. La pintura ceràmica és una obra d’autor menor, però molt expressiu, que de moment no ha estat identificat. Es compon de 12 taulells de 21,6 cm de costat cadascun, amb unes dimensions totals de 82,5 x 61,8 cm. Ha estat restaurat l’any 2011.
L’emplaçament original era el Carrer del Tossal (antic carrer de Jesús) on estava acompanyat d’una placa que indicava que es va obrar el 9 de juny de 1826, raó per la qual es pot datar el plafó amb exactitud.
A diferència del plafó anterior, l’altar està bastit amb elements arquitectònics classicistes propis del segle xix: un arc de mig punt sobre dues columnes amb capitells, tot amb jaspis que imiten marbre. La túnica del Jesuset també ha canviat, ara amb un estampat més sobri tant pel color com pels motius. En general, la policromia resulta equilibrada, destacant el marró, verd i blau de tonalitats suaus. El que es manté fix són els atributs de la seua iconografia. Així, veiem el feix de llenya i la custòdia situats als peus de la imatge i la forma radiat amb l’anagrama JHS a la part superior. També, la postura inclinada del Xiquet en actitud d’indicar el lloc on estaven les hòsties.
L’advocació del plafó és triple. A més del Jesuset protagonista, que centra la composició, als costats es representen les Ànimes del Purgatori i una imatge de la Mare de Déu del Pilar amb la ciutat de Saragossa al fons. La inclusió de la Verge es podria explicar per la proximitat del carrer de Jesús a les fàbriques que se situen pròximes al riu Molinar, edificis industrials que molt sovint han estat presidits per plafons o taulells representant aquesta advocació mariana, titular d’una antiga ermita que es localitza al curs alt del riu.

3. Taulell
Situat en la façana delSaltet de Don Simon (partida Salterres), formà part de l’àmbit i la devoció privada del propietari de l’immoble que la va obrar. És una obra datable vers 1870 elaborada a les fàbriques de València o de Quart de Poblet. El taulell té unes dimensions de 20,2 x 20,2 cm.
La imatge miraculosa es mostra sobre una peanya en un exterior amb el cel nuvolat. En aquest cas no apareix resguardada dins d’un altar, potser degut a l’escassa superfície que el taulell proporciona per a la pintura. Inclina el cos per a senyalar la garba de llenya que ocultava les formes amb el viril, i al davantal que vesteix veiem l’anagrama radiant JHS.Ací trobem l’addició de la vara de lliris que porta a la mà. La túnica és diferent a les anteriors: morada amb brodat a base d’escaires. Deu tractar-se d’una de les diverses vestidures de les que disposava l’escultura, segons els gust de la segona meitat del segle xix.
Es tracta d’un taulell inèdit que presenta clarament els trets pictòrics i estilístics del pintor conegut com “Mestre de Santa Anna”, autor de l’obra. És un pintor de nom desconegut però de característiques ben definides, que treballa entre almenys 1865 i 1880, destacant sobretot pels rostres de grans ulls ametlats, pel to bronzejat deles pells dels personatges i pel dibuix compacte. A Alcoi es conserven altres obres del pintor, com els plafons de Sant Josep, Santa Anna, la Mare de Déu dels Desemparats o la Mare de Déu del Pilar, tots en interiors o col·leccions particulars.

Per saber-ne més
Cebrián i Molina, J. Ll., Navarro i Buenaventura, B. (2014): Francesc Dasí i la taulelleria valenciana del segle xix, Xàtiva, Ulleye. 
Segura Martí, J. M. (1990): Catálogo de paneles cerámicos devocionales de L'Alcoià-El Comtat. Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert. 
Segura Martí, J. M. (2006): “La col·lecció de plafons ceràmics devocionals del Museu arqueològic municipal Camil Visedo Moltó d’Alcoi”. Recerques del Museu d’Alcoi, 15, 103-136. 
Segura Martí, J. M. (2011): “Jesuset del Miracle, Mare de Déu del Pilar i Ànimes del Purgatori”, en Llum de les Imatges:Camins d’art: Alcoi 2011. València, Generalitat, 638-639.
  
Text publicat en 450 Aniversario del Jesuset del Miracle. Suplement de El Nostre Ciutat, Alcoi, Febrer de 2019, pàg. 23-25.

diumenge, 20 de maig del 2018

El fumeral del rajolar de Bonet. Alfara del Patriarca (l’Horta Nord)


Cartipàs núm. 14 (maig, 2018)

Fumeral del rajolar de Bonet
Aquestes línies prenen com a base l’article “Els fumerals d’Alfara” publicat en 2005 al web Patrialfara: El patrimoni artístic d’Alfara de l’Horta (en procés d’actualització): http://www.uv.es/befrana/fumerals.htm. Ara l’hem ampliat per tal d’oferir una descripció més detallada (text i fotografies).

Sobre els fumerals industrials de rajola
S'ha dit que els fumerals de les fàbriques eren els campanars de la industrialització, anunciant una nova era de progrés que canviaria la fisonomia de les ciutats i els costums dels habitants. Quan moltes fàbriques s'abandonaran, es traslladaran o simplement deixaran de tenir ús, els fumerals, emblema de la industrialització, deixaran de ser elements d'emissions contaminants i es convertiran, per la seua vàlua artística i paisatgística, en elements patrimonials. El paisatge urbà o semiurbà es veu esguitat per fumerals de rajola que s'integren plenament i constitueixen punts de referència que tothom té a la memòria.

Els fumerals industrials tenen com a funció evacuar sense perill els fums i gasos fora de la fàbrica i a més a més proporcionen el tir suficient, gràcies a la tendència que té l'aire calent a ascendir. La massa de rajoles minva el refredament dels fums i facilita l'ascens, car tenen la propietat d'acumular la calor i ser resistents al foc.

Es bastien seguint els plànols i des de dins cap a fora. Els obrers s'allotjaven en l'interior del canó, des d'on aixecaven els murs sobre una plataforma de fusta sostinguda per travessers que es muntaven i desmuntaven fàcilment. Durant la construcció, s'obraven convenientment els ferros que servirien d'escala interior per escurar el fumeral i s'instal·lava el cable metàl·lic del parallamps.

Tipologies bàsiques:
A) Quadrats. Són els més senzills, però els que més resistència ofereixen al vent.
B) Cilíndrics. Són els que menys resistència ofereixen al vent. La forma redona i la menor resistència al vent permet assolir altures superiors. No obstant això, al País Valencià no són els més nombrosos, ni tan sols entre els grans.
C) Octogonals. Són els més abundants en terres valencianes. Dins d’aquest grup trobem els exemplars d’Alfara, com el de Bonet o com l’excepcional de fust serpejant del rajolar del Roc.

Estructura bàsica del fumeral:
A) La base o pedestal. Sol estar decorada amb sanefes i quadrícules. En la majoria dels casos la decoració es concentra sobretot en la part superior o cornisa. Té una portella amb arc de mig punt, com si fos la porta d'un forn, que serveix per a accedir a l’interior i fer feines de manteniment. El fum hi arriba subterràniament mitjançant una conducció.
B) El fust. Conté el canó de fums i recordaria el fust de la columna. El cos del fust s'estreny conforme ascendeix, amb una pendent generalment del 2'5 %.
C) Llanterna o remat. Corona el fust i a més de ser un element decoratiu té la funció d'evitar que les turbulències del vent facen regolfar el fum. En la columna equivaldria al capitell. En aquesta peça la proporció del 2'5 % se sol invertir, és a dir, en lloc de tancar-se s'obre. La llanterna rep especial atenció en l’ornamentació, ja que és l’element més visible del fumeral.

El fumeral en l'antic rajolar
Conservar-les com a testimoni de la industrialització, integrant-les en les noves construccions com a elements arquitectònics i estètics de gran vàlua que són, és el repte que la societat té al davant. Els fumerals d’Alfara formen part del paisatge del poble i són testimoni de l'activitat industrial del passat. La majoria pertanyien als rajolars, una indústria de tradició artesanal que es va perllongar durant segles. Fou un centre ceràmic productor de rajola de primer ordre que estigué en actiu fins a darreries del segle XX. Als anys 70 encara hi havia en peu 8 fumerals de rajolar; actualment només en resten 3.
Moltes vegades s'enderroquen els edificis de les fàbriques i sols resten en peu els fumerals, com a mut testimoni del passat industrial. A Alfara han desaparegut la majoria, i n’hi havia més d’una dotzena. Els nostres fumerals de rajola han estat en altres ocasions les grans víctimes de l'especulació del sòl. Sense catalogar, sense rebre el reconeixement arquitectònic i el valor artístic que tenien, i sense comptar amb la protecció que mereixien, estaven condemnades a desaparèixer.
Afortunadament, una modificació de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià (2007) els atorga la consideració de Bé de Rellevància Local. Encara que aquesta protecció legal només cobreix els fumerals bastits abans de 1940, a Alfara queden tots inclosos perquè foren bastits abans de la Guerra d’Espanya.

Fumeral de Bonet. Algunes dades
-Fàbrica i entorn: Rajolar de Bonet. Actualment desaparegut. El fumeral ha quedat integrat en la zona universitària. Hi havia un altre fumeral, que estava escapçat i finalment fou enderrocat, no fa molts anys, al mateix temps que les naus de la fàbrica.
-Cronologia: primer quart del segle XX
-Altura: 35 m. Actualment, el més alt d’Alfara
-Aparell: flamenc
-Tipologia: base quadrada, fust octogonal. Petxina de transició escalonada.
-Base: 4,3 m altura de la base. 3,32 m costat de la base. En la cara oest té la portella amb arc de mig punt, amb llum de 54 cm i doble rosca en sardinell. El podi consta de dos escalons. Cornisa decorada amb una rajola en sardinell sobresortida cada dos en línia.
-Llanterna: oberta. Decorada, tant al collarí com al remat, amb diverses fileres de rajola sobresortides.

El rajolar abastí en exclusiva obres tant emblemàtiques a la ciutat de València com la Finca Roja i algunes fàbriques estaven connectades a la línia fèrria de via estreta València-Bétera a través de la qual es transportava la producció.

Restauració del Fumeral
Recentment, durant els mesos d’abril i maig de 2018, s’ha restaurat aquest fumeral que ara resta integrat al bell mig del campus universitari. Després d’instal·lar una bastida al llarg de tot el fust, s’ha netejat, s’han reintegrat els buits del morter (tenia pèrdues molt visibles en la part E-N sobretot), s’han substituït algunes rajoles, s’han eliminat les restes del parallamps, s’ha reparat el clivell que recorria la cara nord, etc.
Pujant la bastida

 
Llanterna abans de la restauració

Llanterna després de la restauració
Per saber-ne més:  
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: Els fumerals de rajola de Xàtiva, monuments de la industrialització. Xàtiva, 2016. ISBN 978-84-944837-8-3.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Les ximeneres industrials de rajola”, dins l’Alcúdia de Crespins, Festes Majors 1991, pàg. 69-80.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Les ximereners industrials de rajola de Canals”, dins Canals, festes 1994, pàg. 54-63.

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.: “Els fumerals d’Alfara”, al web Patrialfara, http://www.uv.es/befrana/fumerals.htm, 2005.


Descarregueu-vos el Cartipàs 14 en PDF en Academia.edu: https://independent.academia.edu/BeatriuNavarro

divendres, 4 de maig del 2018

L'església de Sant Bertomeu d'Alfara del Patriarca, l'Horta Nord

Façana de l'església de St. Bertomeu

L’església actual fou construïda al segle XVIII sobre el solar que ocupava el temple gòtic. La primera església d’Alfara estigué dedicada a Santa Maria i fou bastida per Margarida Jàfer, senyora del poble en el segle XIV. Després els Cruïlles assoliren el senyoriu d’Alfara i dedicaren el temple a sant Bertomeu. L’advocació deu estar relacionada amb el primer senyor d’aquesta família, de nom Bertomeu.

Sabem per uns documents de despeses de construcció que el campanar estava en construcció l’any 1667. Tota la torre és obra de rajola, inspirada en el campanar del Col·legi del Corpus Christi de València. Encara s’hi conserva una campana de 38 cm de diàmetre datada l’any 1538 amb la inscripció en lletra gòtica: nobili don iacobus corberan delet me fecit any md xxx/viii i amb un escut amb tres gerres i una lluna invertida. La resta de campanes són posteriors a la Guerra d’Espanya.

La façana, amb coronament rectilini, és de rajola excepte el sòcol i la portada barroca de pedra que s’acabà el 1725, any que el mestre picapedrer Domènec Biesca cobrà l’últim pagament. Sobre la portada apareix l’escut senyorial del Col·legi del Corpus Christi. Es tracta del mateix escut que feu servir Joan de Ribera: l’eucaristia i el calze entre dos focs, tot timbrat amb el capell i la creu patriarcals. Fins l’any 1818 Alfara depengué eclesiàsticament de Montcada i per tant l’església no era parròquia: era l’església dels senyors del poble. 


Escut del Col·legi a la portada
L’edifici consta d’una nau amb capelles laterals entre contraforts, rerasagrari, cor elevat als peus i una capella de la comunió adossada al segle XX. A la part de l’evangeli trobem la capella de la Puríssima, la capella del Roser i sant Antoni Abat, i el retaule de la Mare de Déu dels Desemparats. A la banda de l’epístola les capelles són: del Baptisme, de la Mare de Déu del Remei, de santa Bàrbara (patrona del poble) i sant Antoni de Pàdua, i el retaule de sant Vicent Ferrer. Per una fotografia antiga coneixem el retaule primitiu de la Mare de Déu dels Desemparats. Era del segle XVIII, època de construcció de l’església, i semblant al de la capella de la Universitat de València.

Destaca el sòcol de taulells de darreries del segle XVIII de la capella de sant Antoni on es representa el miracle de la predicació als peixos i el de l’ase agenollat davant el Santíssim, tot voltat de decoració vegetal. A cada banda de l’entrada de la capella el sòcol mostra una florera barroca.[Els taulells foren pintats per Llucià Calado a València, segurament a la fàbrica de Vicent Navarro].

 
Socolada de taulells del s.XVIII amb St. Antoni de Pàdua
La teulada de l’edifici, a dues aigües, no descansa sobre una estructura de bigues de fusta en tisora, sinó sobre un sistema lleuger de barandats de rajola que pertany sens dubte a la tradició constructiva de la zona. Alfara fou des de l’Edat Mitjana un centre productor de rajola.

La decoració actual de l’interior del temple es deu a Rafael Cardells , el qual als anys 60 del segle xx plantejà la reforma del presbiteri i fou l’autor de les pintures murals. Sobre el retaule major estan representats el martiri de sant Bertomeu i sant Joan de Ribera al port de València expulsant els moriscos. Als murs i llunetes trobem els apòstols i a les petxines del creuer els evangelistes. Les escultures més interessants són el Sant Vicent que esculpiren Rausell i Ivars, i dues obres de Ponsoda: la Puríssima i Sant Bertomeu.

Es conserven també algunes peces antigues d’orfebreria. Destaca el portapau de plata de sant Bertomeu del segle xvi, el lignum crucis de plata del segle XVII i un calze del segle XVIII.


Text i fot. de B. Navarro i J. Ll. Cebrián publicat en 2007 per l'Ajuntament d'Alfara. Descarregueu-vos el tríptic en pdf en:
https://www.academia.edu/36478079/Esgl%C3%A9sia_de_Sant_Bertomeu._Alfara_del_Patriarca._2007