Dos plafons de Sta. Rita i St. Joan i un pintor desconegut

Els plafons, d’autor desconegut i de finals del segle XIX, formats per 5 x 4 taulells, estaven obras a la façana de la casa núm. 3 del carrer Bonifaci Ferrer d’Alfara del Patriarca. Ara formen part de la Col·lecció de l’Ajuntament.

Sant Joan Baptista. Després de la restauració

Sant Joan (Baptisme de Jesús). Escena al Jordà en el moment que s’obrí el cel i l’Esperit Sant es posà sobre el cap de Jesús. Sant Joan, com és habitual en la iconografia, vesteix amb pell de camell i porta nugat a la creu un filacteri on llegim ECCE AGNUS DEI QUITOLIS PECATA MUNDI (Ecce Agnus Dei qui tollis peccata mundi), text de la missa basat en l’Evangeli de Joan (1:29): Heus ací l’anyell de Déu que lleva el pecat del món.

Santa Rita de Càssia. Abans de la restauració

Santa Rita de Càssia. Després de patir maltractaments del seu marit, quan morí aquest, entra en l’orde de les agustines per a dedicar-se a la contemplació de la vida de Crist. Per això se la representa amb l’hàbit obscur de les agustines i amb una creu a les mans.

Del mateix pintor coneixem plafons devocionals als carrers d’altres pobles. Citem només alguns exemples. A l’Alcúdia de Crespins hi ha un sant Onofre al carrer del Sant Crist; a Alzira, un sant Bernat d’Alzira al carrer de Santa Llúcia; a Castellfort, una Sagrada Família al carrer de Sant Josep; a Torrent, un sant Francesc de Paula al carrer de Batiste Mota; a Agres, un sant Antoni de Pàdua al carrer de la Puríssima; a Vilamarxant, un sant Blai al carrer de Sant Blai; a Pego, un sant Evarist al carrer de Vallet; a Xàtiva, un sant Antoni Abat als jardins del Palasiet; i a Xirivella, un rellotge amb dos àngels al campanar de l’església parroquial.

En les obres esmentades trobem característiques semblants. Com als plafons d’Alfara, quasi totes tenen llistells que imiten marcs de fusta i inscripció inferior amb el nom del sant. El pintor dibuixa i dóna color al mateix temps a base de pinzellades llargues molt visibles de diferents tonalitats. En els paisatges li agraden els joncs i els arbres frondosos, les copes dels quals estan fetes amb colps curts de pinzell. En els interiors assenyala els taulells del pis per a donar profunditat. Les anatomies solen ser bastant tosques, amb cossos de vegades massa llargueruts, colls curts, esquenes amples i extremitats un tant fràgils.

Però el tret pel qual és més fàcil reconèixer la mà del pintor és la manera que té de compondre les cares dels personatges. Pinta unes faccions exageradament esquemàtiques. Amb una línea negra resol les celles, les parpelles superiors i els llavis. Els ulls són grans punts negres. El nas de forma rectangular no està pintat sinó aconseguit en obscurir la carn del voltant, igual que els pòmuls estan accentuats amb ombres triangulars. En realitat pinta sempre la mateixa figura amb diferents vestidures i escenaris.

Davall del plafó d’Alzira hi ha una inscripció que ens indica quan fou pintat: Santos Bernardo, Maria y Gracia, hijos de Carlet, mártires de Alcira. Año 1892. Al rellotge de Xirivella trobem el rétol II centenario de N^a S^a de la Salud. Año 1883. També el de Castellfort té una llegenda: San José. Día 1^o agosto 1887. Açò ens permet datar amb seguretat els d’Alfara i, per extensió, la producció del pintor.

Per altra part, i també del mateix pintor, el Museu de Ceràmica de Manises conserva dos parells de brancals procedents de la casa dels Huerta del carrer de Rafael Valls de Manises. Uns tenen representats els Cors de Jesús i Maria (núm. inv. 3.034 i 3.035) i els altres dansarines i músics (núm. inv. 3.039 i 3.040). Maria Huerta, filla de Ramon Huerta Sanchis propietari d’una de les fàbriques de taulells de Manises, i el seu marit, Lúcio Gallego, continuador de la fàbrica, habitaven aquesta casa, la qual fou construïda o reformada l’any 1883. Cap a finals del segle XIX era costum entre els fabricants decorar les seues vivendes amb producció pròpia, de manera que així evidenciaven la posició social al temps que mostraven la seua activitat industrial. Fins i tot, alguns dels taulells recuperats de la cuina tenen la marca HUERTA al dors.

El fet que el pintor, el nom del qual desconeixem, treballe per als Huerta de Manises ens fa pensar que segurament també les altres obres citades són creacions de la mateixa fàbrica. A més, les dates dels taulells d’Alzira, Xirivella i Castellfort són pròximes entre elles i coherents. Per tant, podem concloure que els plafons de santa Rita de Càssia i de sant Joan Baptista foren produïts a la fàbrica Huerta de Manises durant els últims anys del segle XIX.

Aquestes línies són un extracte de l’article “Pintura ceràmica del segle XIX a Alfara”, publicat al llibre de Festes de l’any 2008. Podeu llegir-lo sencer en academia.edu/4095274

Publicació de l'article en 2008

Per saber-ne més:

Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i Buenaventura, B.: Pintura ceràmica a Xàtiva: plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX. Xàtiva, Ajuntament, 2009. Especialment pàg. 83-87 i 179-184.

Navarro i Buenaventura, B.: “La pintura ceràmica d’Alfara del Patriarca”. Alfara del Patriarca festes patronals 2009. Alfara del Patriarca, Ajuntament, 2009. pàg. 21-25. Disponible en academia.edu/4095094

Cebrián i Molina, J. Ll.: “El plafó de Sant Onofre Anacoreta de l’Alcúdia de Crespins”, agost de 2016. Disponible en Academia.edu i en http://artpatrimoni.blogspot.com.es/2016/08/el-plafo-de-sant-onofre-anacoreta-de.html

Un retaule de la Santa Creu del Mestre de Xàtiva

Un retaule de la Santa Creu del Mestre de Xàtiva

(Cartipàs núm. 8, nov.2017)
Josep Lluís Cebrián i Molina; Beatriu Navarro i Buenaventura

L’historiador nordamericà Chandler Rathfon Post publicà en A History of spanish painting una fotografia de l’Exaltació de la Vera Creu del Mestre de Xàtiva (1941, vol. VIII-II, fig. 341), que veié a Magdeburg, a la col·lecció Grotkass. La taula formaria part d’un retaule dedicat a la Santa Creu o a Santa Elena. L’escena conté l’emperadriu Elena presentant la vera creu al seu fill l’emperador Constantí. El cap de Constantí també està envoltat per l’aureola de santedat, perquè “Constantí el Gran” fou considerat el primer emperador romà convertit al cristianisme. Als peus de la parella imperial un àngel agenollat sosté també la creu. És el mateix àngel que va indicar a Elena on trobaria les relíquies de Crist a Terra Santa. Constantí i Elena se’ns mostren ricament abillats, a l’estil dels reis medievals de darreries del segle XV. Mentre ell sosté el ceptre del poder terrenal, Elena porta els tres claus de la creu que representen la resurrecció de Crist i el poder sobre la mort. Un antecedent d’aquesta santa, uns anys anterior i més humil, és la versió del pintor que trobem en la polsera del retaule d’En Guerau Ripoll de Castellverd i Sanç.

Recentment s’ha subhastat a la galeria Christie’s de Nova York dues taules amb escenes de la llegenda de la Santa Creu (31 oct. 2017, lot 67): el Combat entre Cosroes i Heracli (74,3 x 71,8 cm) i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli (84,8 x 72,1 cm). Al catàleg de la subhasta figuren simplement com taules d’escola valenciana del segle XV i també desconeixen la procedència. Únicament s’apunta que havien estat venudes (com anònimes) l’any 1996 a Sotheby’s de Nova York.

Es tracta clarament de dues obres de la producció de l’anomenat Mestre de Xàtiva, al qual les atribuïm, i les datem vers 1495. Són d’estil idèntic al de les cases de la predel·la del retaule de Sant Feliu de Xàtiva, dedicades a la Passió i Mort de Crist, amb una cronologia paral·lela.  

Els brocats amb la combinació dels colors blau i roig sobre daurat, és similar al que podem trobar en altres obres del mestre, com és el cas de la predel·la esmentada del retaule de Xàtiva. Hi trobem els mateixos barrets que s’amuntonen o els cascs lluents dels militars. Les arquitectures ja són bastant esquemàtiques, d’aspecte metàl·lic; de forma que l’obrador del pintor s’endinsarà en pròximes obres a una nova fase estilística que la historiografia ha anomenat artificiosament “Mestre d’Artés”.

No hi ha dubte que les dues taules subhastades provenen d’un retaule dedicat a la Santa Creu. Possiblement el retaule es va desmuntar per tal de vendre les peces per separat, cosa que facilitava la venda i augmentava els guanys. I almenys quatre taules germanes més podrien trobar-se també en col·leccions dels Estats Units de Nord Amèrica. Pensem, a més, que la taula de Constantí i Elena publicada per Post, podria pertànyer a aquest retaule desmembrat. És evident que el Mestre de Xàtiva podria haver pintat més d’un retaule dedicat a la Santa Creu, però la sospita d’un origen comú és raonable. Aquesta taula estaria situada al carrer central, mentre que les dues recentment subhastades es trobarien en el carrer de la dreta.

La taula del combat entre el fill del rei Cosroes de Pèrsia i l’emperador Heracli situa els dos personatges lluitant sobre un pont que creua el riu Danubi. La llança d’Heracli es clava en el pit del príncep persa. Sobre els caps del soldats d’Heracli veiem les tendes de campanya del l’exèrcit de l’emperador. Una creu decora una de les tendes militars; i una creu s’apareix en el cel del campament anunciant la victòria dels cristians. El fill de Cosroes i Heracli havien acordat que lluitarien ells sols i qui guanyés seria el líder de la milícia del perdedor, de manera que no correria inútilment la sang de milers d’homes. Els rostres dels soldats d’aquesta taula pertanyen al repertori del Mestre de Xàtiva i per no citar més obres, els podem trobar en l’adès esmentada predel·la xativina. La ciutat fortificada i el pont arquejat sobre el qual lluiten els protagonistes també pertany al repertori de l’obrador.

La restitució de la Creu a Jerusalem rescatada per Heracli recull l’escena final d’un altre episodi de la Llegenda Daurada. El seguici arribà a la mateixa porta de la ciutat per on havia entrat Crist els dies anteriors a la Passió. Heracli tornava la creu a la ciutat santa, però acompanyat de tota l’ostentació imperial. Davant seu les dovelles de l’arc de la porta caigueren fent un mur de carreus que l’impediren el pas. Aleshores va aparèixer un àngel portacreu i li digué: Quan el rei del cel poc abans de la Passió va entrar per aquesta porta no ho va fer com un rei, sinó modestament, cavalcant sobre una burreta i fent exemple d’humilitat. L’emperador llavors començà a plorar, descavalcà, i es desvestí de les robes règies. Entrà en Jerusalem a peu i en camisa, sostenint el fragment de la creu que havia recuperat a Pèrsia. A esquenes d’Heracli, el pintor ha reduït el seguici imperial als tres personatges del primer terme i al darrere només suggereix la resta de dignataris amb una aglomeració de barrets que omet els rostres. Aquests tres dignataris principals els trobem sovint en escenes del taller que representen el Judici de Pilat.

Retaule factici de la Santa Creu

Pel que fa a la resta d’escenes en parador desconegut del retaule, podem identificar-les en altres conjunts pictòrics dedicats a l’advocació. Per exemple, en un retaule del gòtic internacional, pintat vers 1400, que exposa el Museu de Belles Arts de València, provinent del convent dominic d’aquella ciutat. Al carrer esquerre hi trobem:
- Soterrament del Pare Adam al Gòlgota. 

- Visió i victòria de Constantí. 
- Santa Elena descobreix la Vera Creu. 
I en el carrer de la dreta:
- Combat del príncep de Pèrsia i l’emperador Heracli.
- Mort de Cosroes rei de Pèrsia. 
- Heracli restitueix la Santa Creu a Jerusalem. 

Deixem en negreta les escenes que tenim i la resta serien les taules del Mestre de Xàtiva que caldria localitzar per a poder completar el retaule. Pel que fa al carrer central, l’espina contindria un Calvari, davall hi hauria un Judici Final i baix l’Exaltació de la Santa Creu (Constantí i Elena) publicada per Post. Trobem una taula del Judici Final en el retaule del Museu de Belles Arts de València, i la trobem de bell nou al retaule de la Santa Creu que els pintors Martí Bernat i Miguel Ximénez contractaren en 1481 per a l’església de Blesa, en l’Aragó, actualment al Museu de Saragossa. Aquesta podria ser a grans trets la distribució del retaule que reconstruïm.

Pel que fa a l’origen d’aquesta obra del Mestre de Xàtiva, sense documentació ni dades sobre les tres taules conegudes, és impossible determinar-lo. A Xàtiva hi hagué una confraria de la Vera Creu en l’església dels dominics, institució religiosa reservada només a cavallers, ciutadans i generosos, amb els estatuts aprovats en l’any 1333. L’esglesiola de la Torre de Canals, construïda al segle XIV, també està dedicada a la Santa Creu i tingué un retaule major medieval, del qual encara sobrevisqué la taula del Calvari en el retaule escultòric barroc fins 1936; obra pictòrica sobre la qual no se sap res. Finalment, a la ciutat de València, hi hagué una església parroquial medieval dedicada a la Santa Creu. El temple patí una reforma barroca al segle XVII i vers 1842 fou enderrocat. Res no se sap, tampoc, del seu retaule major medieval.

L’obrador del Mestre de Xàtiva, en la seua tercera i darrera fase (l’anomenat Mestre de Borbotó), tornaria a pintar Constantí i Santa Elena. Es tracta doncs d’una versió més tardana i senzilla; lluny ja del tractament medieval, el pintor es troba influenciat, en la mida de les seues possibilitats i l’edat avançada, per l’estil renaixentista. Tot, en un procés d’hibridació dels estils gòtic flamenc i italià renaixentista que patiren la majoria de pintors valencians durant el primer quart del segle XVI. Aquesta taula de la “fase Borbotó” del taller és la central d’una predel·la de cinc cases amb parelles de sants que segons s’ha publicat provindria de Bocairent. 

Descarregueu-vos el pdf del post complet (amb totes les fotos) en

https://www.academia.edu/35187180

Per saber-ne més:
CEBRIÁN I MOLINA, J. LL., NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2007): “Calvari”, dins Exposició La Llum de les Imatges. Lux Mundi, Xàtiva, 2007. Calálogo. Valèn­cia, Generalitat, pàg. 382-385. Disponible en https://www.academia.edu/2499844 

CEBRIÁN I MOLINA, J. LL., NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2014): “Les taules del Mestre de Xàtiva/Artés/Borbotó a l’església de Palau-solità”. Terme, 29, pàg. 107-117. Disponible en https://www.academia.edu/12134881 
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2016): “El retaule de Sant Miquel i Santa Magdalena del Mestre de Xàtiva i una predel·la del Mes­tre d’Altura”, dins Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Pintura i patrimoni històric a Xàtiva. Actes de les VII Jornades d’Art i Història Xàtiva 3, 4 i 5 d’agost de 2015. Xàtiva, Ulleye, pàg. 139-153. Disponible en https://www.academia.edu/30107619 
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2016): “Vicent Macip aprenent de Mestre de Xàtiva: El retaule de Santa Anna de Cocentaina”. Al­berri, 26, pàg. 171-187.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2017): Pintura sobre taula a Xàtiva. Segles XIV-XVI. Xàtiva, Ulleye. Una mostra en https://www.academia.edu/33382070