El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats

 

Article publicat amb Josep Lluís Cebrián en les Actes de les XIV Jornades d’Art i Història, Xàtiva, 2022. Ulleye, 2023, pàg. 369-377.

Resum: El retaule dels Principats del Convent de la Consolació de Xàtiva es creia desaparegut fins que el localitzarem en una col·lecció particular. Fou gracies a la descripció que féu Elies Tormo vers 1912 i a una fotografia en blanc i negre publicada als anys 80 del segle XX. L'obra havia estat atribuïda al Mestre d'Alzira (Gaspar Godos), però en veure la pintura directament ens adonarem que es tractava d'una taula pintada per Onofre Falcó (fill de Nicolau Falcó) al segle XVI.

Des que identificàrem fa uns anys aquesta obra d’art que es donava per perduda hem publicat les nostres conclusions sobre la peça en diversos articles i llibres especialitzats. Fins maig de 2022 no ens havíem plantejat dubtar de l’atribució al Mestre d’Alzira (Gaspar Godos) feta als anys 80 per M. Díaz i A. Padrón, els quals, per cert, ignoraven —com tothom— la procedència de la taula. No vam tindre dubtes de l’autoria perquè sols disposàvem d’un fotografia de la pintura, petita i en blanc i negre, publicada per aquests autors a la revista Archivo Español de Arte. Aquest únic registre fotogràfic conegut no permetia percebre els detalls de l’obra ni sospitar de l’atribució.

El 7 de maig de 2022 la historiadora de l’Art Nàdia Hernández ens va enviar una sèrie de fotografies a color de l’obra, amb bona qualitat. Els propietaris l’estaven oferint a col·leccionistes privats i també a algun ajuntament sense èxit. El cas és que només veure les imatges ens vam adonar que no era pas una obra del Mestre d’Alzira Gaspar Godos. Com a bons coneixedors de l’estil de Godos ara ja no podíem acceptar l’atribució. La taula dels Principats calia situar-la més aviat en la proximitat d’algunes obres de qualitat atribuïdes a Onofre Falcó († 1560). L’estil i la pinzellada de la taula pertany clarament al mateix registre d’algunes obres eixerides que en els darrers anys s’han atribuït a Onofre, fill del també pintor Nicolau Falcó.

Cal advertir que des d’aquella fotografia en blanc i negre publicada en Archivo Español de Arte la taula ha estat intervinguda, amb un procés de neteja i la reintegració de les conques buides dels ulls dels personatges principals, malifeta que s’hauria perpetrat durant la Guerra d’Espanya. El retaule dels Principats probablement va eixir del convent de la Consolació de Xàtiva en els mesos posteriors al 14 d’abril de 1931, quan en proclamar-se la II República Espanyola les monges van decidir dipositar el seu patrimoni artístic i els elements de valor del convent en algunes cases dels terratinents dels pobles de la rodalia que eren de confiança, tot amb l’autorització prèvia de l’arquebisbat. Així doncs, en juliol de 1936, durant l’assalt al convent, les obres de valor es trobaven a quilòmetres dels murs del cenobi, amagades en domicilis privats.

Que el retaule no siga del denominat «Mestre d’Alzira» i siga d’Onofre Falcó no li resta a l’obra ni interès ni mèrit. El pintor compta fins i tot amb una monografia publicada. Així i tot, Onofre Falcó i la seua producció continuen encara a l’ombra de l’oblit —l’oblit, sempre interessat, sempre injust, sempre ignorant—. En realitat a penes es coneix ni el pintor ni l’obra, de manera que hi ha molta feina a fer per delimitar amb seny la producció de l’artista. El corpus d’obres atribuïdes és encara incoherent i caldrà que els historiadors de l’Art ens posem a la tasca. 

Pensem que el retaule dels Principats seria una obra uns deu anys anterior al retaule del Calvari d’Estivella (1538), en el qual la qualitat de la pinzellada de l’autor hauria augmentat considerablement. El sant Joan evangelista seria una evolució dels àngels de Xàtiva. Les taules del banc del retaule d’Estivella ofereixen paral·lelismes directes amb alguns personatges dels Principats que des del nostre punt de vista són incontestables. És per això que hem elaborat un conjunt d’imatges paral·leles que permet adonar-se’n, amb un colp d’ull, que l’autoria és la mateixa.

Christie’s subhastà fa uns anys dues taules dedicades a Sant Mamés de Cesarea i Sant Joan Baptista, avui en col·lecció privada, que també es troben molt pròximes a l’estil i la cronologia de la taula dels Principats. La de Sant Mamés s’assembla especialment al personatge principal del grup masculí inferior, a l’esquerra. Hi trobem el mateix rostre i idèntic coll de camisa acabat en dos pics pronunciats. Les muscleres i el calcer també són similars.

Una altra obra a considerar, posterior als Principats, seria el retaule del Crist de la Bona Mort situat en una capella de la girola de la Seu de València. L’escultura del Crist té de fons una taula de Calvari de molta qualitat artística que ha rebut atribucions dispars però que considerem que pertany a la producció més excelsa d’Onofre Falcó, paral·lela al retaule adés esmentat d’Estivella. En aquest Calvari de València les figures de les Maries tenen paral·lelismes amb alguns personatges femenins del retaule dels Principats. El mateix s’esdevé amb Sant Joan Evangelista, que és un model més evolucionat dels àngels custodis dels Principats. Finalment, el Museu de la Seu de Sogorb conserva la taula del Camí del Calvari, obra que igualment pertany a la producció d’Onofre Falcó.

És evident que el retaule dels Principats és un una obra més arcaica en la producció del pintor que els retaules d’Estivella, València o Sogorb. Tot plegat, aquest conjunt d’obres d’Onofre Falcó, amb els Principats, ens referma en una autoria comuna que en l’estat actual de la historiografia cal assignar al pintor Onofre Falcó.

Cal recordar que el retaule dels Principats tenia un banc inferior amb diverses escenes que encara va veure de lluny i va descriure l’historiador Elies Tormo. Si la taula principal, molt més gran, va poder salvar-se, és d’allò més possible que aquesta predel·la desapareguda haja sobreviscut en alguna col·lecció particular i algun dia puga trobar-se feliçment entre les obres recobrades de l’art valencià.

 

BIBLIOGRAFIA

-Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu: “Pintura del segle XVI a Xàtiva: Miquel Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Requena”. Pintura i patrimoni històric a Xàtiva. Actes de les VII Jornades d’Art i Història. Ulleye, 2016. Especialment pàg. 165 i ss.

-Cebrián i Molina, Josep Lluís; Navarro i Buenaventura, Beatriu: Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI. Ulleye, 2017.

-Cebrián i Molina, Josep Lluís: “De retaules perduts, documentació i algunes taules soltes (segles XV i XVI)”. La pintura valenciana del renacimiento en tiempos convulsos. El impacto de las Germanías. Albert Ferrer Orts coord. Sílex Universidad, 2021.

- Cebrián i Molina, Josep Lluís: “Onofre Falcó i el retaule dels Principats de Xàtiva”. [en línia] http://artpatrimoni.blogspot.com/2022/09/onofre-falco-i-el-retaule-dels.html [12-9-2022]

- Gómez, Sergio: “La autoría del retaule dels Principats de Xàtiva agranda la figura de Onofre Falcó.” Levante – el Mercantil Valenciano, 16-9-2022, p. 24 ed. comarcal.

- Gómez-Ferrer, Mercedes. “Los Falcó, una familia de pintores en la valència del siglo XVI”. Locus amoenus, núm. 11, 2011-2012.

- Hernández Guardiola, Lorenzo: “Onofre Falcó, un misterioso pintor en la Valencia del siglo XVI”. Pintura dels segles XV i XVI a la Corona d’Aragó. Actes de les II Jornades d’Art. Xàtiva, 2010.

- Hernández Guardiola, Lorenzo; Gómez Arribas, Antonio: Biografía y catálogo razonado del pintor valenciano Onofre Falcó. Antonio Gómez editor, 2018.

- Tormo, Elías: Las tablas de las iglesias de Játiva. Edició facsímil. Ulleye, 2007.

Poderu descarregar l'article en PDF amb il·lustracions ací: El pintor Onofre Falcó i el retaule dels Principats 

La taula de la Mare de Déu de la Pereta, una obra del Mestre de la Porciúncula.

 

Article publicat amb Josep Lluís Cebrián en el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura, 98, 2022, 377-389. 

Atribuïm la Mare de Déu de la Pereta, de la col·lecció Casacuberta Marsans de Barcelona, al Mestre de la Porciúncula, pintor encara sense identificar actiu a València a finals del segle XV. Posem la taula en relació amb altres obres del pintor i intentem establir una possible procedència. 

La Mare de Déu de la Pereta −així hem denominat l’obra− és una taula que fins ara ha tingut poca fortuna en la historiografia pictòrica valenciana (figura 1). Malgrat que no es tracta d’una pintura inèdita, només ha estat estudiada amb cert deteniment per Saralegui i Post, amb alguna brevíssima menció posterior. Aquesta escassetat bibliogràfica estaria causada, segurament, perquè des del segle XIX la taula ha estat resguardada en col·leccions privades: primer en la dels marquesos de Benicarló (títol nobiliari atorgat el 1905 pel rei Alfons XIII de Borbó) i a partir de 2015 en la col·lecció Casacuberta Marsans, després de ser adquirida als hereus. A més de ser una pintura poc coneguda, caldria afegir també la dificultat d’adscriure-la a una autoria determinada, almenys fins aquestes línies.

L’origen de l’obra és desconegut. Sembla que la família dels marquesos de Benicarló la va adquirir a darreries del segle XIX a una altra família “que procedia de Xàtiva” i que per tant, suposem, no residia ja llavors en la capital de la Costera. Aquesta referència d’adquisició és consignada en l’inventari d’obres d’art del marquesat realitzat en 1909 per la primera marquesa de Benicarló (Emília Fontanals i Pujals). A començaments del segle XX els marquesos de Benicarló residien a València, en l’antic palau Borja, després d’haver realitzat unes obres de condicionament. En aquest palau nobiliari, un dels més grans de la ciutat si no el que més, s’allotjava la col·lecció d’art. En l’any 1919 l’edifici continuava acumulant obres pictòriques d’autors importants:

Y entre las colecciones de arte existentes, basta citar los nombres de Rubens, Van-Eyck, Juan de Juanes, Maíno, Ribalta, Rioxano, Jacomart, Vicente López, Orrente, Zurbarán, Alonso Cano, Sorolla, Garnelo, Juste, Ramírez, Agrasot, Pinazo que acreditan los diferentes cuadros, tablas y bustos.

La taula de la Mare de Déu de la Pereta decorava els murs de l’edifici en companyia d’altres pintures gòtiques, com per exemple, la taula de la Mare de Déu de la Llet del Gremi dels Moliners, obra del Mestre de Perea, adquirida i restaurada recentment per al Museu de Belles Arts de València (figura 2). Aquesta taula aleshores era coneguda com “Mare de Déu de l’Almoina” per causa d’una inscripció apòcrifa afegida molt posteriorment, la qual ocultava la roda dels moliners i el veritable origen.

El gros de la col·lecció artística dels marquesos de Benicarló començà a gestar-se al darrer terç del segle XIX a mans de qui després seria el primer marqués, Joan Pérez San Millán i Miquel:

Son también imprecisas las referencias a la colección de don Juan Pérez-San Millán y Miquel, nacido en Madrid en 1868, ingeniero de caminos, canales y puertos, y que desde 1905 ostentó el título de primer marqués de Benicarló. Tras su muerte, doña Emilia Fontanals y Pujals, marquesa viuda de Benicarló, contaba en el año 1944 con una cuantiosa relación de pinturas de los siglos XIV al XVI y un “selectísimo acopio de miniaturas, piezas capitales de cerámica con soberbios ejemplares de la Alcora, escogido moblaje de buena época, cristalería y armaduras” entre otras piezas.

L’any 2015 la cinquena marquesa de Benicarló, Maria Victòria Colón de Carvajal, va vendre l’obra i com hem dit adés, passà a formar part de la col·lecció Casacuberta-Marsans.

L’inventari realitzat per Emília Fontanals i Pujals, primera marquesa de Benicarló, conté una fotografia antiga de la taula de la Mare de Déu de la Pereta. Es tracta d’una còpia en paper del clixé d’Enric Cardona, fotògraf especialitzat en obres d’art (figura 3).  És la mateixa imatge que va fer servir Saralegui en les seues publicacions. Al revers de la fotografia llegim:

Escuela de Rexach = Virgen / Sedente. Tabla del s. XV.- Valen / cia (col. Particular) Reproduci / da por mi en Boletín Soc Espª / de exnº del 1^er trimestre 1932. // Dentro de la escuela de Rexach / (del cual derivan los Osonas) la repro- / dujo Post (tomo VI pagª 233) como / probable (en dudas como de Osona hijo) // Cliché Cardona // Copia de las anotaciones de Saralegui en la fotografía que ha puesto y que él tiene de esta tabla.

Així doncs, Saralegui va adscriure en un primer moment la taula a l’escola de Reixach i anys més tard es va decantar pel cercle del Mestre de Perea, mentre que Post la considerava més pròxima als Osona. Nosaltres, com indiquem en el títol del present treball i com aclarirem després, adscrivim l’autoria al Mestre de la Porciúncula...

Llegir-lo sencer ací: La_taula_de_la_Mare_de_Deu_de_la_Pereta

El plafó de la Mare de Déu dels Desemparats a Moixent

 

Josep Lluís Cebrián i Molina / Beatriu Navarro i Buenaventura

 

Al número 10 de la plaça de l’Església trobem aquest plafó que atribuïm al Mestre de Santa Anna. Es tracta d’un pintor ceràmic que no s’ha pogut identificar el nom perquè encara no ha aparegut cap obra signada. Molt prop, doblant el cantó, al carrer de Sant Josep, hi ha un altre plafó seu: la Sagrada Família a la fusteria (4 x 3, inferior partits). A la Costera trobem, de la mateixa mà, un Sant Rafael a l’Alcúdia de Crespins (3 x 3, lateral dret partits) i una Santa Anna a Xàtiva (4 x 3). A Canals hi havia una Puríssima (4 x 3) datada l’any 1865, recentment desapareguda.

El Mestre de Santa Anna (ac. 1865-1880) es caracteritza pels rostres amb ulls grans i ametlats i el to bronzejat de la pell. El pintor té dos registres: quan pinta plafons devocionals, com en aquest cas, reprèn la tradició de la pintura ceràmica de la segona meitat del segle XVIII; però, en canvi, quan treballa altres formats, com socolades amb temes costumistes o grans panells, el tractament és més pictoricista i de concepció general més moderna, com és el cas del Baptisme de Crist de Quart de Poblet, obsequi del fabricant Onofre Valldecabres i Sanmartín a aquella església parroquial en 1880. Pel que fa als plafons devocionals urbans, el pintor simplifica l’estil, abandona les pretensions acadèmiques i s’acosta a les preferències estètiques de la religiositat popular.

La devoció de la Mare de Déu dels Desemparats és una de les més abundants entre la producció dels pintors ceràmics valencians. El Mestre va pintar al llarg de la seua vida aquesta imatge mariana en plafons de diversos formats. Trobem, per exemple, els plafons més menuts de Carlet i Barcelona. En el segon cas, adoptà un format de 2 x 2, idèntic als que es feia servir en la majoria de les estacions de calvari. El plafó de Barcelona es troba a les portes d’un comerç, en un carrer proper a la Seu, on fins fa uns anys podíem trobar nombrosos antiquaris. I possiblement aquesta és la raó de la presència d’aquest plafó de la Geperudeta a la capital de Catalunya. Tornem a trobar l’advocació a Benissanó o en l’interior d’una casa d’Alcoi, i en l’interior d’una casa de l’Alqueria de la Comtessa. De totes aquestes obres del pintor, possiblement el plafó de Moixent és la versió més aconseguida. La fornícula quadrada, original del segle XIX, encara conserva el braç articulat de ferro que sostenia el fanal d’oli que a les nits il·luminava la imatge.

 

 PER SABER-NE MÉS:

-   Taulelleria devocional d’Alcoi (segles XVIII i XIX). 2019.

-  “La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre, hivern 2014.

-  Pintura ceràmica a Xàtiva. Plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX. 2009.

-  Els santets de Canals. Capelletes i plafons ceràmics de devoció popular. 2000.

 

Text publicat al llibre de festes de Moixent del 2023. Podeu descarregar el pdf en https://www.academia.edu/113467193 on trobareu més imatges.