Vicent Macip i els retaules d’Ànimes

El culte a les ànimes del Purgatori es propagà durant la Baixa Edat Mitjana i el segle XVI, fins que s’eclipsà a partir del XVII per qüestions teològiques, època en la qual es pintarien ja poques obres.

L’advocació recollia diverses tradicions com les trenta misses de sant Gregori, les trenta-tres misses de sant Amador, el llibre de l’Apocalipsi, la Llegenda Daurada, el De Profundis, el Viatge al Purgatori (de R. de Perellós), etc.

La iconografia i l’estructura compositiva estava ben definida, de manera que als retaules hi havia poques variacions. A la part superior, Crist jutge mostrant les nafres en senyal de triomf sobre la mort. Als peus de Crist, Maria i el Baptista. La missa de sant Gregori amb el Baró de Dolors generalment centra la narració de la taula principal. Sobre el templet on es fa la missa hi ha uns àngels que presenten la creu i els atributs de la Passió. L’arcàngel sant Miquel apareix pesant les ànimes amb la balança. A l’esquerra els àngels custodis trauen les ànimes del Purgatori i dels Llimbs i les acompanyen per l’escala ascendent fins al cel. De vegades són rebudes per Sant Pere. A la dreta del retaule es pinten les calderes de l’Infern amb ànimes que representen els set pecats capitals. Els dimonis empenten i arrastren les ànimes condemnades. També apareix al fons Judes penjat.

 

1. Vicent Macip. Judici amb St. Miquel (fot. Sotheby's)

Aquests dies a Sotheby's de Nova York s’ha presentat una taula de Vicent Macip que representa el Judici Final amb Sant Miquel (fig.1). El format horitzontal de l’obra fa pensar que es tracta segurament del banc d’un retaule d’Ànimes. Dels retaules coneguts de Macip amb aquesta advocació, és potser un dels més moderns: els personatges no porten aurèola, les anatomies són bastant musculades i modelades, hi ha pocs elements anecdòtics.

Als retaules del Judici Final pintats per Vicent Macip es pot resseguir l’evolució de l’estil pictòric i de la fusteria. Coneixem el del MNAC (incomplet), el d’Onda (quasi sencer, a excepció de dues taules de la polsera) (fig. 2 i 3), el de Cortes d’Arenós (hi resta la taula principal i l’àtic), el de Quart de Poblet (desaparegut). Aquest grup de retaules són de pastera i amb treball de fusteria i traceries gòtiques.

2. Retaule d'Onda complet

3. Detall del banc del retaule d'Onda

El retaule desaparegut de Canet lo Roig és diferent, d’estructura renaixentista i ornamentat amb candelieri classicistes. Dins d’aquest grup s’inclou la taula del museu del Patriarca que A. Ferrer Orts atribuí al pintor l’any 2013 (era inèdit fins aleshores), en el qual veié clarament la participació del fill Joan de Joanes, i relacionà de manera directa amb el de Canet lo Roig.

La taula que ha aparegut recentment en el comerç és també, com hem dit, més moderna. És quasi idèntica a la predel·la del retaule de Canet lo Roig, que coneixem per fotografies antigues. Canvia només en la posició i postures d’alguns personatges. No sembla que formés part de cap dels retaules coneguts fins el moment, per tant hem de pensar en un nou retaule de Macip desballestat en algun moment indeterminat.

Una nova obra del Mestre d’Alzira: Santa Marta

Beatriu Navarro i Buenaventura

Josep Lluís Cebrián i Molina

Cartipàs núm. 11 (febrer 2018)

La denominació “Mestre d’Alzira” fou encunyada per R. Post i D. Angulo, als anys 50 del segle XX, per a identificar l’autor desconegut d’un retaule del convent d’agustins d’Alzira, que Elies Tormo havia datat vers 1920 en la seua Guia de Levante de 1923. Part del retaule alzireny va desaparèixer durant la Guerra d’Espanya i actualment només s’han localitzat cinc taules del cos principal que conserva l’Escola Pia de Gandia. La resta roman en parador desconegut. A la polsera, per exemple, hi havia un conjunt de profetes i concretament en la taula de David, entre els profetes, es veia una inscripció segons Post, que datava l’obra el 1527. Al voltant d’aquest re­taule dels agustins d’Alzira giren totes les atribucions al Mestre que s’han fet posteriorment, amb algunes obres vacil·lants.

1. Soldat dels Improperis. Museu de la Seu de València

Entre les obres que li han estat atribuïdes esmentarem ací algunes. Al Museu de Belles Arts de València: taula de Sant Miquel, el tondo de la Lamentació i la taula del Crist baró de dolor. Al museu de la Seu de València: les portes dels Sants Vicents, la taula dels Improperis (fig. 1), i el retaule de la Magdalena de les Servites de Morvedre. La Visió dels atributs de la Passió al Palau ducal de Gandia, la taula de la Dormició de la Mare de Déu al Castell de Guadalest, l’Al·legoria de les passions del Museu de Budapest, i les portes, pintades a dues cares, d’un retaule desballestat dedicat a Sant Jaume que es conserven al Museu de Dublín, més una taula del mateix conjunt en la col·lecció particular Laia Bosch.

Aquesta última obra ha estat clau per a estudiar el pintor perquè hi trobem la data d’execució. La taula, incompleta, recull a l’anvers l’escena de la condemna de sant Jaume i al revers Maria Cleofàs i Alfeu. L’anvers de la taula conté una inscripció parcial i una data. Trobem el rètol a l’angle inferior dret, on es conserva aproximadament el 60% del text. En revisar i esmenar la transcripció del rètol que es tenia per bona fins aleshores vam llegir: Consumatum deo e[ ] / coensor tribue: Do[ ] /  ab la aiuda de deu a[ ] / ra lo pitor lany.1528: [ ] / la dexa com[ ], de manera que corregírem la transcripció anterior que I. Mateo havia fet en 1984 i que llegia 1553 (Cebrián, 2013: 120-124). La nova cronologia que aportàvem (any 1528) situà la producció del Mestre d’Alzira en un context històric i artístic més racional, de manera que calgué deixar de considerar-lo un pintor retardatari i replantejar radi­calment la seua relació temporal i artística amb la resta de pin­tors del primer terç del segle XVI.

Així, només un any després, en 1529, els Macip estaven pintant el retaule major de la Seu de Sogorb. Per tant, eren artistes con­temporanis malgrat que d’estil diferent. La nova cronologia que publicàrem en 2013 canvià substancialment la perspectiva his­tòrica, situà el Mestre d’Alzira més avançat i obligà a reconside­rar certs prejudicis i valoracions negatives sobre la seua obra, assentades sobre un any tan tardà com 1553. Ara sí que podíem comprendre fàcilment algunes coincidències entre la pintura de Vicent Macip i el Mestre d’Alzira: és el segon qui influeix sobre el primer. No de bades algunes obres del Mestre d’Alzira havien estat atribuïdes a Vicent Macip (Cebrián, 2013: 123).

Entre les característiques de l’obra del Mestre d’Alzira cal destacar els rostres amb ulls grans ametlats i reeixits, els llavis carnosos, i els perfils rigorosos amb nas recte. Els cabells  són agraïts, atapeïts i amb grenyes.  Els plecs de les vestidures són ordenats i ben col·locats, inflats pel vent en moltes ocasions. Les figures sovint són de caràcter monumental, amb molta presència sobre el fons. L’artista demostra l’interès i el gust per pintar els detalls dels metalls, especialment de les armadures. En la vegetació trobem uns arbres secs sense fulles molt característics, emmarcats en paisatges rocosos en moltes ocasions d’ambient oníric...

La producció del Mestre d’Alzira ha estat relacionada amb els Ferrandos i pel que fa a algunes peces en concret amb el Piombo, pintor italià l’obra del qual també te ressonàncies en l’obra dels Macip.

L’any 2007 augmentàrem el corpus del Mestre d’Alzira en atribuir-li totes les pintures modernes del retaule major de l’església de Sant Pere de Xàtiva: taula central de la Coronació de Maria, la polsera, i la predel·la. En 2013 publicàrem el resultat d’un estudi més profund d’aquest conjunt de setze taules del mestre (fig. 2).

2. Coronació de Maria. Retaule major de St. Pere. Xàtiva

En 2017 trobàrem la gran taula dels Principats del convent Consolació de Xàtiva que havia estat relacionada amb el Mestre d’Alzira per Díaz Padrón i Padrón Mérida en 1983. És una taula que havia passat desapercebuda en la bibliografia sobre el pintor malgrat que la revista Archivo español de Arte publicà la fotografia. Mentre preparàvem el nostre llibre Pintura sobre taula a Xàtiva, segles XIV-XVI ens adonàrem que la imatge coincidia totalment i sens dubte amb les descripcions que abans de la Guerra d’Espanya havien fet Elies Tormo i González Simancas. La taula que es donava per perduda o destruïda en 1936, es localitzava, per tant, en una col·lecció particular.

En el present cartipàs li atribuïm una taula pintada a l’oli que representa santa Marta i que aparegué en el comerç objectes artístics l’any 2004 (Bonhams, Londres, febrer, lot 327) com a obra d’escola valenciana del segle XVI. Hom desconeix la procedència. Es possible, per les mides que s’hi faciliten, 67 x 42 cm, que fos la taula principal o lateral d’un petit retaule (fig. 3).

3. Mestre d'Alzira. Sta. Marta. Fot.  Bonhams

Veiem santa Marta dempeus al centre d’un paisatge obert. Va abillada amb toca, túnica roja  i mantell verd. A l’esquerra, al fons, en la llunyania, difuminat amb tonalitats blaves s’hi veu una massa muntanyosa farcida de muralles, torres i altres edificacions entre les quals destaca una de planta circular. Més a prop, hi ha una casa amb tanca i un arbre sec de branques nues, tot de coloració marró. L’espai que resta a la dreta està ocupat per un arbre frondós i el drac que sempre acompanya la santa com atribut iconogràfic. L’altre atribut que completa la iconografia de Marta és el salpasser i el perolet que subjecta amb la mà.

Segons el relat de la llegenda, en un bosc de la vall del riu Roine hi havia un drac que atemoria els habitants de la rodalia. La santa l’amansà en tirar-li aigua beneïda i mostrar-li la creu; i a continuació li passà pel coll el cíngol del seu hàbit.

Aquesta Santa Marta que atribuïm al Mestre d’Alzira conté en primer terme el característic tipus d’arbre atapeït de fulles amb nombroses lluentors que el pintor inclou en moltes obres. És força semblant al que pinta en la taula de la Visió dels atributs de la Passió del Palau ducal de Gandia o en les taules de la polsera del retaule de Sant Pere de Xàtiva.

El rostre de santa Marta, i també la forma en què cau la toca sobre el front, s’ha de posar en relació directa amb els de Maria en tres obres del mestre: la Lamentació de la predel·la de Xàtiva, la Dormició del Castell de Guadalest i el tondo de la Lamentació del Museu de Belles Arts de València (fig. 4). La similitud és evident.

Per últim, aprofitem l’ocasió per esmentar la taula de Sant Joan Baptista, recentment donada a conèixer per Sothebys (Saintly portraits, exquisite still lifes and more spanish paintings, Nova York, gener-febrer, 2018) amb atribució encertada al Mestre d’Alzira (fig. 5). Entre altres característiques podem esmentar el perfil rigorós del sant, amb els mateixos trets fisonòmics que el Sant Miquel del Museu de Belles Arts de València, amb barba el baptista. Els cabells recorden als que veiem en les portes de la Magdalena de Morvedre en el Museu de la Seu de València. És típic el paisatge del fons amb volums i masses rocoses inversemblants, les branques nues dels arbres, la fullaraca compacta dels matolls i copes dels arbres, l’interès per l’estudi anatòmic que observem en les cames...

5. St. Joan Baptista. Fot. Sotheby's

 

Podeu descarregar-vos en PDF el Cartipàs 11 complet al meu perfil d’Academia.edu

Bibliografia:

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Las tablas... 100 anys després”, introducció a ed. facs. de Tormo, E: Las tablas de las iglesias de Játiva. Un museo de primi­tivos. Xàtiva, Uleye, pàg. 1-18.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2007): “Setze taules del Mestre d’Alzira a Xàtiva”. L’Informador de la Costera, núm. 307, 11-8-2007, pàg. 20.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2013): “La primera etapa del Mestre d’Alzira: les taules xativines”, en Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Entre el Compromís de Casp i la Constitució de Cadis. Actes de les IV Jornades d’Art i Història. Xàtiva, 2, 3 i 4 d’agost de 2012. Xàtiva, Ulleye, pàg. 117-160.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2016): “Troballa d’un retaule “cremat” en la guerra: els Principats de la Consolació.” Levante-EMV (ed. la Costera), 18-6-2016, pàg. 38-39.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2016): “Pintura del segle XVI a Xàtiva: Miquel Esteve, Martí Torner, Mestre d’Alzira, Gaspar Re­quena”, en Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Pintura i patrimoni històric a Xàtiva. Actes de les VII Jornades d’Art i Història Xàtiva 3, 4 i 5 d’agost de 2015. Xàtiva, Ulleye, pàg. 155-202.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2017): Pintura sobre taula a Xàtiva. Segles XIV-XVI. Xàtiva, Ulleye.

Una taula més del retaule de la Santa Creu i una Trinitat del Mestre de Xàtiva

Josep Lluís Cebrián i Molina; Beatriu Navarro i Buenaventura
(Cartipàs núm. 10, gener de 2018)

1. Retaule de la Santa Creu 

Al nostre Cartipàs núm. 8 (novembre de 2017) presentàvem un retaule factici de la Santa Creu, del qual identificàvem tres taules que en formarien part. En el carrer central trobaríem l’Exaltació de la Vera Creu amb Constantí i santa Elena, atribuïda per Post al Mestre de Xàtiva (A History of spanish painting, 1941, vol. VIII-II, pàg. 717-719, fig. 341). Les altres dues estarien situades al carrer de la dreta, amb escenes de la Invenció de la Santa Creu (Combat entre Heracli i el príncep de Pèrsia i Restitució de la Creu a Jerusalem); havien eixit a la venda recentment a Nova York i les atribuírem aleshores al mateix pintor, el Mestre de Xàtiva. 

En aquesta ocasió afegim a aquell retaule perdut una taula més, també pintada pel Mestre de Xàtiva. Es tracta de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia”. L’escena es desenvolupa en l’interior d’una sala coberta per volta decorada amb estrelles, murs amb finestrals protegits per vitralls i paviment amb taulells. Al centre de l’estança palatina se situa el tron reial. S’escenifica el moment en què la daga d’Heracli ferirà de mort el pit del rei persa, dignatari que alça els braços en actitud de sorpresa. A l’esquerra trobem la creu resplendent que Cosroes retenia en el palau i a la dreta la columna amb el pollastre (fig. 1).

1. Mestre de Xàtiva. Mort de Cosroes

Aquesta taula fou publicada en A History of spanish painting per Post (1950, vol. X, pàg. 366-370, fig. 153). Havia pertangut a la col·lecció Boehler de Lucerna. En aquell moment l’historiador nord-americà l’atribuí al Mestre de Perea i la titulà “Sant Dimas matant son pare”. El propi Post reconeixeria més tard l’error en l’apèndix del volum XI (1953, vol. XI, pàg. 423-424). Segons comenta, convençut per Saralegui, rectificà no només la iconografia sinó també l’autoria de l’obra. Ara l’atribuïa encertadament al Mestre d’Artés (per a nosaltres, 2ª fase del Mestre de Xàtiva) i la vinculava a les històries de la Santa Creu.

Casualment, amb un lapse de temps molt curt (tres mesos) abans que isqueren a la venda les altres dues taules als Estats Units, aquesta que Post conegué en una col·lecció suïssa, ha estat subhastada a Madrid (Fernando Durán, 6 de Juliol de 2017, lot 958). Al catàleg, però, ha estat atribuïda al Mestre de Perea i titulada de forma incorrecta: “Sant Damià mata son pare”.

La taula de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia” que incorporem ara al retaule de la Santa Creu amida 83 x 70 cm. S’ajusta per tant a les dimensions de les taules del “Combat del príncep de Pèrsia i l’emperador Heracli” (74,3 x 71,8 cm) i “Heracli restitueix la Creu a Jerusalem” (84,8 x 72,1 cm). En el retaule ocuparia el buit que restava al carrer de la dreta entre les dues obres esmentades. La taula de Constantí i Elena amb la creu, més gran (154 x 86 cm), seria la central principal (fig. 2).

2. Mestre de Xàtiva. Retaule factici de la Sta. Creu

Però no sols les mides es corresponen entre les taules localitzades. Altres elements ens confirmen la unitat estilística del conjunt. Heracli porta la mateixa corona imperial i la mateixa armadura amb brocat. L’aurèola a més, és idèntica, amb idèntic burinat. El rei Cosroes que està assegut al tron té els mateixos trets facials que el soldat barbat que cavalca un cavall blanc situat darrere del príncep persa en l’escena del combat sobre el pont.

Si comparem la taula de la “Mort de Cosroes rei de Pèrsia” amb altres obres del Mestre de Xàtiva trobarem paral·lelismes evidents. Per exemple, la columna és la mateixa (el capitell i la basa) que veiem en el “Crist a la columna” del retaule major de Sant Feliu de Xàtiva, així com els taulells també són similars. La combinació dels colors roig i verd que fa servir per als paviments de rajoles els trobem en altres retaules de l’obrador, com el dels Martí-Crespí, el de la Transfiguració o el dels Dolors, tots a Xàtiva també.

2. Una taula de la Trinitat

Al Mestre de Xàtiva cal adjudicar també una Trinitat apareguda en el comerç alemany fa quasi dos anys (Hampel, Munich, 7 d’abril de 2016, lot. 60, amb atribució errònia a Joan Reixach).

3. Mestre de Xàtiva. Trinitat

És una petita taula de 23 x 43,5 cm. Sobre fons daurat, el Déu Pare sosté Crist crucificat i entre les dues figures se situa el colom de l’Esperit Sant. Una màndorla de serafins envolta els personatges (fig. 3). Per les dimensions i per l’assumpte deu tractar-se de la polsera superior de l’espina d’un retaulet desmembrat. També és possible que en origen tingués format vertical, que les figures es representaren completes, i que en un moment indeterminat la taula fóra retallada. En qualsevol cas, s’ha de posar en relació directa amb la Trinitat ­–quasi idèntica– del mateix pintor, desapareguda de la Seu de Xàtiva i que coneixem per fotografies antigues (Vegeu Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i Buenaventura, B.: Pintura sobre taula a Xàtiva. Segles XIV-XVI. Xàtiva, 2017. Cat. 14: Retaule de la Mare de Déu del Pòpul, pàg.133-135) (fig. 4).

4. Mestre de Xàtiva. Trinitat

Descarregueu-vos el Cartipàs núm.10 en PDF en https://independent.academia.edu/BeatriuNavarro/Cartipàs

 

La Revista de Canals núm. 3

La revista de Canals núm. 3, desembre 2017

Dilluns 18 de desembre, a la Casa de Cultura, es presentà el nou número de La revista de Canals. Geografia, Història, Art, Cultura de la vila. La publicació (de l’Associació cultural La Pebrella), en la que predomina la vessant etnològica, nasqué fa tres anys de la voluntat de Francesc Tormo, qui la dirigeix i coordina amb exquisidesa i estima.

Presentació de La revista de Canals

En la presentació intervingueren el director de la revista, Francesc Tormo, i Joan Mateu, professor de Geografia de la UV. Estigueren acompanyats per dos dels autors que han col·laborat en aquesta edició: F. Xavier Ferrero i José María Sancho.

 

En aquest tercer número (120 pàg.) podem llegir els següents articles:

- Canals i el patrimoni històric

- Contarella. El cavall de Melcior (Vicent Enric Belda)

- Canals, víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista (José María Sancho i Francesc Tormo)

- Antonio Josef Cavanilles a Canals,1793 (Francesc Tormo i Francesc Xavier Ferrero)

- Imatges històriques de la factoria Rodrigo Sancho (Vicent Gramaje)

- Arquitectures de l’aigua. Construccions del reg (Francesc Tormo)

- Tres plafons del pintor ceràmic Josep Sanchis a Canals (Josep Lluís Cebrián)

- Rellotges de sol a Canals (Enric Juan)

- La festa com a patrimoni cultural (Antonio Ariño i Pedro García)

- La festa ens fa humans. Entrevista a Antonio Ariño i Joan Francesc Mira (Anna Mateu i Martí Domínguez)

- Mercè Linyan Real (1921-2002): Una escriptora canalina a Londres (José María Sancho i Francesc Tormo)

- Oficis dels canalins: Terrissers (redacció)

- Botigues tradicionals. Embotits el Tio Feo (redacció)

- Imatges per a la història (Fotografies d’Amparo Tormo)

-50 Anys d’handbol a Canals. Naixement i formació d’un equip (Francesc Xavier Ferrero)

- Darreres publicacions relacionades amb Canals.

Interior de la revista

Interior de la revista

I de camí a l’acte trobàrem la Plaça envaïda per troncs i branques de pi. La primera soca començà a entrar el dia 6 de desembre i la llenya és a punt per a plantar la foguera que es cremarà la vespra de Sant Antoni Abat (17 de gener).

Plaça de Canals

Joan Bru i Plancha. Un nou plafó de la Sagrada Família a la fusteria

Joan Bru i Plancha. Un nou plafó de la Sagrada Família a la fusteria
(Cartipàs núm. 9, desembre 2017) 
Beatriu Navarro i Buenaventura; Josep Lluís Cebrián i Molina

Joan Bru va nàixer l’any 1773 a València al si d’una família de pintors i gravadors. Es formà a l’Acadèmia de Belles Arts i treballà a les Reials Fàbriques de Taulells de la ciutat, algunes obres de les quals, plafons devocionals i paviments, contenen la marca de la fàbrica i la signatura del pintor. És el cas de la Mare de Déu del Carme de Planes, la Mare de Déu de la Font de la Salut de Traiguera de 1807, el paviment de l’aula capitular de la Seu de Saragossa de 1808, els paviments de l’ermita del Remei d’Alcanar o el paviment de la col·lecció Valentí Mestre al Museu de Mallorca.

Algunes obres que pintà, com els plafons amb Sagrades Famílies d’Agullent i Cocentaina o el de Sant Antoni de Pàdua de les Coves de Vinromà (any 1798), encara palesen la tradició pictòrica de finals del segle XVIII. Cal tenir en compte, però, que la seua producció simultanieja aquesta tradició amb la nova moda classicista (academicista) com veiem al panell de l’Eucaristia del Col·legi del Patriarca (any 1796). Bru fou un pintor d’excel·lent qualitat que encetà un nou període d’esplendor en la taulelleria valenciana.

Del pintor es conserven a Rotglà (la Costera), a la façana d’una casa de la carretera de València, tres plafons producte d’un collage. Un d’ells ha estat dividit de manera artificiosa en dues parts, impedint així que apreciem l’obra tal com Bru la creà. L’altre està format per taulells que en origen conformaven dos plafons diferents.

En el primer cas es tracta de la Puríssima adorada per sant Francesc d’Asís i santa Clara. Partit en dos conjunts, molts taulells estan trabucats i capgirats; a més a més en falta un, el que ocuparia el lloc núm. 18. El format del plafó original és quadrat, amb un especejament de 5 x 5 taulells, situant-se els tres personatges de forma piramidal. Sant Francesc té als peus el llibre de l’Apocalipsi obert pel capítol XII on es narra l’aparició al cel d’una dona amb la lluna davall dels peus i una corona de dotze estrelles al cap, atributs que assimilà la iconografia de la Immaculada. No cal recordar que foren els franciscans els defensors de la tesi de la Immaculada Concepció.

L’altre conjunt barreja en un únic plafó restes d’un Sant Vicent Ferrer i d’un Sant Josep a la fusteria (Sagrada Família al taller). És un collage de 3 x 3 taulells, dels quals la majoria (6 peces) pertanyen a l’escena del sant dominic. El Sant Vicent és similar a un plafó de Rocafort, de cronologia posterior. A l’obra de Rotglà només tres taulells i un fragment corresponen al plafó del taller de sant Josep. Ambdós tenen una sanefa idèntica formada per una fina tija i petites fulles, el que evidència la mateixa cronologia.

Joan Bru. Plafó collage de Sant Vicent i el taller de Sant Josep a Rotglà

El plafó de la Puríssima l’atribuírem a Joan Bru i incloem una reconstrucció que publicàrem en l’any 2009. Ara, en aquest treball, atribuïm al pintor els altres dos que formen el collage, el de Sant Vicent i el del taller de Sant Josep, i reconstruïm aquest últim.

Als taulells que resten del plafó que representa la Sagrada Família a la fusteria veiem:

1.- Taulell cantoner superior esquerra. Una prestatgeria de fusta amb decoració d’ebenisteria plena d’eines de fuster: escaire, compàs, barrina, llima, enformador, ribot.
2.- Taulell central superior. Lateral de la prestatgeria, inici d’una cortina i querubí. 
3.- Taulell central inferior. Peus del banc de fuster i foguera amb el cassó per a preparar la cola. Es veu la mà del Xiquet remenant amb la paleta.
4.- Fragment cantoner superior dret. Cortinatge.

A aquestes quatre peces hem d’afegir un taulell de la col·lecció Sergio León que actualment està dipositada al Museu de Belles Arts de Castelló. Representa sant Josep treballant a la fusteria, amb la garlopa. S’hi veuen altres eines com el martell o la serra. Es tracta clarament també d’una pintura de Joan Bru, un taulell solt que va pertànyer a un panell en principi desaparegut. El que ens fa relacionar aquesta peça amb el plafó de Rotglà, però, és la sanefa idèntica que corre per l’esquerra i sobretot part de les tenalles penjades que es veuen darrere l’esquena del sant. Coincideixen perfectament amb l’altra part de la ferramenta que hi ha al taulell cantoner superior esquerra de Rotglà. Per tant, aquest taulell amb sant Josep, s’ha de situar just baix d’aqueix, tal i com ho presentem al plafó que reconstruïm.

Joan Bru. Taulell amb Sant Josep al taller

De moment no podem afirmar de manera contundent que el taulell de Castelló i les restes de Rotglà formaren part del mateix conjunt. Caldria veure en tot cas si els taulells obrats a la façana tenen alguna marca pintada amb manganès al revers i si aquesta es podria enllaçar amb el dors de la peça solta. També era corrent en l’època que un artista ceràmic pintés diversos plafons amb el mateix tema, fins i tot amb el mateix estergit i especejament.

Joan Bru. Sagrada Família a la Fusteria. Reconstrucció

En qualsevol cas, la recomposició amb els quatre taulells i el fragment deixa veure que Joan Bru va seguir directament i molt fidel la xilografia de “San Joseph, la Virgen, y el Niño Jesus.”

Descarregueu-vos el Cartipàs núm. 9 complet en PDF en https://independent.academia.edu/BeatriuNavarro/Cartipàs

Per saber més:

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “La Puríssima del carrer Abat Pla”, L’Informador de la Costera, núm. 342, 12-04-2008, pàg. 4. www.academia.edu/6140750

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2009): Pintura ceràmica a Xàtiva: plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX. Premi d’Assaig Carles Sarthou de Xàtiva 2008. Xàtiva, Mateu. Esp. pàg. 31-33 i 65-69.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2010): “El pavimento de la sala capitular de la Seo de Zaragoza”. Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar, núm. 106, pàg. 7-21.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2014): Francesc Dasí i la taulelleria valenciana del segle XIX, Xàtiva, Ulleye.

CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; SEGURA MARTÍ, J. M. (2014): “La pintura ceràmica devocional vuitcentista a les comarques alacantines”. Canelobre, 64, 2014, pàg. 218-233.

NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2009): “Joan Bru i Plancha: obres a la Costera i la Vall d’Albaida”. Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2009. Xàtiva, Ulleye, pàg. 167-178 i 221-226. www.academia.edu/2499694

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; CEBRIÁN I MOLINA, J. LL. (2016): “Més obres dels pintors ceràmics Joan Bru i Josep Sanchis”. Llibre alternatiu. Fira de Xàtiva 2011. Xàtiva, Ulleye, pàg. 105-118 i 153-168. www.academia.edu/4093978

NAVARRO I BUENAVENTURA, B.; SEGURA MARTÍ, J. M. (2011): “Mare de Déu dels Lliris”, en Llum de les Imatges: Camins d’art: Alcoi 2011. València, Generalitat, pàg. 422-423.

Dos plafons de Sta. Rita i St. Joan i un pintor desconegut

Els plafons, d’autor desconegut i de finals del segle XIX, formats per 5 x 4 taulells, estaven obras a la façana de la casa núm. 3 del carrer Bonifaci Ferrer d’Alfara del Patriarca. Ara formen part de la Col·lecció de l’Ajuntament.

Sant Joan Baptista. Després de la restauració

Sant Joan (Baptisme de Jesús). Escena al Jordà en el moment que s’obrí el cel i l’Esperit Sant es posà sobre el cap de Jesús. Sant Joan, com és habitual en la iconografia, vesteix amb pell de camell i porta nugat a la creu un filacteri on llegim ECCE AGNUS DEI QUITOLIS PECATA MUNDI (Ecce Agnus Dei qui tollis peccata mundi), text de la missa basat en l’Evangeli de Joan (1:29): Heus ací l’anyell de Déu que lleva el pecat del món.

Santa Rita de Càssia. Abans de la restauració

Santa Rita de Càssia. Després de patir maltractaments del seu marit, quan morí aquest, entra en l’orde de les agustines per a dedicar-se a la contemplació de la vida de Crist. Per això se la representa amb l’hàbit obscur de les agustines i amb una creu a les mans.

Del mateix pintor coneixem plafons devocionals als carrers d’altres pobles. Citem només alguns exemples. A l’Alcúdia de Crespins hi ha un sant Onofre al carrer del Sant Crist; a Alzira, un sant Bernat d’Alzira al carrer de Santa Llúcia; a Castellfort, una Sagrada Família al carrer de Sant Josep; a Torrent, un sant Francesc de Paula al carrer de Batiste Mota; a Agres, un sant Antoni de Pàdua al carrer de la Puríssima; a Vilamarxant, un sant Blai al carrer de Sant Blai; a Pego, un sant Evarist al carrer de Vallet; a Xàtiva, un sant Antoni Abat als jardins del Palasiet; i a Xirivella, un rellotge amb dos àngels al campanar de l’església parroquial.

En les obres esmentades trobem característiques semblants. Com als plafons d’Alfara, quasi totes tenen llistells que imiten marcs de fusta i inscripció inferior amb el nom del sant. El pintor dibuixa i dóna color al mateix temps a base de pinzellades llargues molt visibles de diferents tonalitats. En els paisatges li agraden els joncs i els arbres frondosos, les copes dels quals estan fetes amb colps curts de pinzell. En els interiors assenyala els taulells del pis per a donar profunditat. Les anatomies solen ser bastant tosques, amb cossos de vegades massa llargueruts, colls curts, esquenes amples i extremitats un tant fràgils.

Però el tret pel qual és més fàcil reconèixer la mà del pintor és la manera que té de compondre les cares dels personatges. Pinta unes faccions exageradament esquemàtiques. Amb una línea negra resol les celles, les parpelles superiors i els llavis. Els ulls són grans punts negres. El nas de forma rectangular no està pintat sinó aconseguit en obscurir la carn del voltant, igual que els pòmuls estan accentuats amb ombres triangulars. En realitat pinta sempre la mateixa figura amb diferents vestidures i escenaris.

Davall del plafó d’Alzira hi ha una inscripció que ens indica quan fou pintat: Santos Bernardo, Maria y Gracia, hijos de Carlet, mártires de Alcira. Año 1892. Al rellotge de Xirivella trobem el rétol II centenario de N^a S^a de la Salud. Año 1883. També el de Castellfort té una llegenda: San José. Día 1^o agosto 1887. Açò ens permet datar amb seguretat els d’Alfara i, per extensió, la producció del pintor.

Per altra part, i també del mateix pintor, el Museu de Ceràmica de Manises conserva dos parells de brancals procedents de la casa dels Huerta del carrer de Rafael Valls de Manises. Uns tenen representats els Cors de Jesús i Maria (núm. inv. 3.034 i 3.035) i els altres dansarines i músics (núm. inv. 3.039 i 3.040). Maria Huerta, filla de Ramon Huerta Sanchis propietari d’una de les fàbriques de taulells de Manises, i el seu marit, Lúcio Gallego, continuador de la fàbrica, habitaven aquesta casa, la qual fou construïda o reformada l’any 1883. Cap a finals del segle XIX era costum entre els fabricants decorar les seues vivendes amb producció pròpia, de manera que així evidenciaven la posició social al temps que mostraven la seua activitat industrial. Fins i tot, alguns dels taulells recuperats de la cuina tenen la marca HUERTA al dors.

El fet que el pintor, el nom del qual desconeixem, treballe per als Huerta de Manises ens fa pensar que segurament també les altres obres citades són creacions de la mateixa fàbrica. A més, les dates dels taulells d’Alzira, Xirivella i Castellfort són pròximes entre elles i coherents. Per tant, podem concloure que els plafons de santa Rita de Càssia i de sant Joan Baptista foren produïts a la fàbrica Huerta de Manises durant els últims anys del segle XIX.

Aquestes línies són un extracte de l’article “Pintura ceràmica del segle XIX a Alfara”, publicat al llibre de Festes de l’any 2008. Podeu llegir-lo sencer en academia.edu/4095274

Publicació de l'article en 2008

Per saber-ne més:

Cebrián i Molina, J. Ll.; Navarro i Buenaventura, B.: Pintura ceràmica a Xàtiva: plafons devocionals, làpides funeràries i taulells de mostra dels segles XVIII i XIX. Xàtiva, Ajuntament, 2009. Especialment pàg. 83-87 i 179-184.

Navarro i Buenaventura, B.: “La pintura ceràmica d’Alfara del Patriarca”. Alfara del Patriarca festes patronals 2009. Alfara del Patriarca, Ajuntament, 2009. pàg. 21-25. Disponible en academia.edu/4095094

Cebrián i Molina, J. Ll.: “El plafó de Sant Onofre Anacoreta de l’Alcúdia de Crespins”, agost de 2016. Disponible en Academia.edu i en http://artpatrimoni.blogspot.com.es/2016/08/el-plafo-de-sant-onofre-anacoreta-de.html

Un retaule de la Santa Creu del Mestre de Xàtiva

Un retaule de la Santa Creu del Mestre de Xàtiva

(Cartipàs núm. 8, nov.2017)
Josep Lluís Cebrián i Molina; Beatriu Navarro i Buenaventura

L’historiador nordamericà Chandler Rathfon Post publicà en A History of spanish painting una fotografia de l’Exaltació de la Vera Creu del Mestre de Xàtiva (1941, vol. VIII-II, fig. 341), que veié a Magdeburg, a la col·lecció Grotkass. La taula formaria part d’un retaule dedicat a la Santa Creu o a Santa Elena. L’escena conté l’emperadriu Elena presentant la vera creu al seu fill l’emperador Constantí. El cap de Constantí també està envoltat per l’aureola de santedat, perquè “Constantí el Gran” fou considerat el primer emperador romà convertit al cristianisme. Als peus de la parella imperial un àngel agenollat sosté també la creu. És el mateix àngel que va indicar a Elena on trobaria les relíquies de Crist a Terra Santa. Constantí i Elena se’ns mostren ricament abillats, a l’estil dels reis medievals de darreries del segle XV. Mentre ell sosté el ceptre del poder terrenal, Elena porta els tres claus de la creu que representen la resurrecció de Crist i el poder sobre la mort. Un antecedent d’aquesta santa, uns anys anterior i més humil, és la versió del pintor que trobem en la polsera del retaule d’En Guerau Ripoll de Castellverd i Sanç.

Recentment s’ha subhastat a la galeria Christie’s de Nova York dues taules amb escenes de la llegenda de la Santa Creu (31 oct. 2017, lot 67): el Combat entre Cosroes i Heracli (74,3 x 71,8 cm) i la Restitució de la Creu per l’emperador Heracli (84,8 x 72,1 cm). Al catàleg de la subhasta figuren simplement com taules d’escola valenciana del segle XV i també desconeixen la procedència. Únicament s’apunta que havien estat venudes (com anònimes) l’any 1996 a Sotheby’s de Nova York.

Es tracta clarament de dues obres de la producció de l’anomenat Mestre de Xàtiva, al qual les atribuïm, i les datem vers 1495. Són d’estil idèntic al de les cases de la predel·la del retaule de Sant Feliu de Xàtiva, dedicades a la Passió i Mort de Crist, amb una cronologia paral·lela.  

Els brocats amb la combinació dels colors blau i roig sobre daurat, és similar al que podem trobar en altres obres del mestre, com és el cas de la predel·la esmentada del retaule de Xàtiva. Hi trobem els mateixos barrets que s’amuntonen o els cascs lluents dels militars. Les arquitectures ja són bastant esquemàtiques, d’aspecte metàl·lic; de forma que l’obrador del pintor s’endinsarà en pròximes obres a una nova fase estilística que la historiografia ha anomenat artificiosament “Mestre d’Artés”.

No hi ha dubte que les dues taules subhastades provenen d’un retaule dedicat a la Santa Creu. Possiblement el retaule es va desmuntar per tal de vendre les peces per separat, cosa que facilitava la venda i augmentava els guanys. I almenys quatre taules germanes més podrien trobar-se també en col·leccions dels Estats Units de Nord Amèrica. Pensem, a més, que la taula de Constantí i Elena publicada per Post, podria pertànyer a aquest retaule desmembrat. És evident que el Mestre de Xàtiva podria haver pintat més d’un retaule dedicat a la Santa Creu, però la sospita d’un origen comú és raonable. Aquesta taula estaria situada al carrer central, mentre que les dues recentment subhastades es trobarien en el carrer de la dreta.

La taula del combat entre el fill del rei Cosroes de Pèrsia i l’emperador Heracli situa els dos personatges lluitant sobre un pont que creua el riu Danubi. La llança d’Heracli es clava en el pit del príncep persa. Sobre els caps del soldats d’Heracli veiem les tendes de campanya del l’exèrcit de l’emperador. Una creu decora una de les tendes militars; i una creu s’apareix en el cel del campament anunciant la victòria dels cristians. El fill de Cosroes i Heracli havien acordat que lluitarien ells sols i qui guanyés seria el líder de la milícia del perdedor, de manera que no correria inútilment la sang de milers d’homes. Els rostres dels soldats d’aquesta taula pertanyen al repertori del Mestre de Xàtiva i per no citar més obres, els podem trobar en l’adès esmentada predel·la xativina. La ciutat fortificada i el pont arquejat sobre el qual lluiten els protagonistes també pertany al repertori de l’obrador.

La restitució de la Creu a Jerusalem rescatada per Heracli recull l’escena final d’un altre episodi de la Llegenda Daurada. El seguici arribà a la mateixa porta de la ciutat per on havia entrat Crist els dies anteriors a la Passió. Heracli tornava la creu a la ciutat santa, però acompanyat de tota l’ostentació imperial. Davant seu les dovelles de l’arc de la porta caigueren fent un mur de carreus que l’impediren el pas. Aleshores va aparèixer un àngel portacreu i li digué: Quan el rei del cel poc abans de la Passió va entrar per aquesta porta no ho va fer com un rei, sinó modestament, cavalcant sobre una burreta i fent exemple d’humilitat. L’emperador llavors començà a plorar, descavalcà, i es desvestí de les robes règies. Entrà en Jerusalem a peu i en camisa, sostenint el fragment de la creu que havia recuperat a Pèrsia. A esquenes d’Heracli, el pintor ha reduït el seguici imperial als tres personatges del primer terme i al darrere només suggereix la resta de dignataris amb una aglomeració de barrets que omet els rostres. Aquests tres dignataris principals els trobem sovint en escenes del taller que representen el Judici de Pilat.

Retaule factici de la Santa Creu

Pel que fa a la resta d’escenes en parador desconegut del retaule, podem identificar-les en altres conjunts pictòrics dedicats a l’advocació. Per exemple, en un retaule del gòtic internacional, pintat vers 1400, que exposa el Museu de Belles Arts de València, provinent del convent dominic d’aquella ciutat. Al carrer esquerre hi trobem:
- Soterrament del Pare Adam al Gòlgota. 

- Visió i victòria de Constantí. 
- Santa Elena descobreix la Vera Creu. 
I en el carrer de la dreta:
- Combat del príncep de Pèrsia i l’emperador Heracli.
- Mort de Cosroes rei de Pèrsia. 
- Heracli restitueix la Santa Creu a Jerusalem. 

Deixem en negreta les escenes que tenim i la resta serien les taules del Mestre de Xàtiva que caldria localitzar per a poder completar el retaule. Pel que fa al carrer central, l’espina contindria un Calvari, davall hi hauria un Judici Final i baix l’Exaltació de la Santa Creu (Constantí i Elena) publicada per Post. Trobem una taula del Judici Final en el retaule del Museu de Belles Arts de València, i la trobem de bell nou al retaule de la Santa Creu que els pintors Martí Bernat i Miguel Ximénez contractaren en 1481 per a l’església de Blesa, en l’Aragó, actualment al Museu de Saragossa. Aquesta podria ser a grans trets la distribució del retaule que reconstruïm.

Pel que fa a l’origen d’aquesta obra del Mestre de Xàtiva, sense documentació ni dades sobre les tres taules conegudes, és impossible determinar-lo. A Xàtiva hi hagué una confraria de la Vera Creu en l’església dels dominics, institució religiosa reservada només a cavallers, ciutadans i generosos, amb els estatuts aprovats en l’any 1333. L’esglesiola de la Torre de Canals, construïda al segle XIV, també està dedicada a la Santa Creu i tingué un retaule major medieval, del qual encara sobrevisqué la taula del Calvari en el retaule escultòric barroc fins 1936; obra pictòrica sobre la qual no se sap res. Finalment, a la ciutat de València, hi hagué una església parroquial medieval dedicada a la Santa Creu. El temple patí una reforma barroca al segle XVII i vers 1842 fou enderrocat. Res no se sap, tampoc, del seu retaule major medieval.

L’obrador del Mestre de Xàtiva, en la seua tercera i darrera fase (l’anomenat Mestre de Borbotó), tornaria a pintar Constantí i Santa Elena. Es tracta doncs d’una versió més tardana i senzilla; lluny ja del tractament medieval, el pintor es troba influenciat, en la mida de les seues possibilitats i l’edat avançada, per l’estil renaixentista. Tot, en un procés d’hibridació dels estils gòtic flamenc i italià renaixentista que patiren la majoria de pintors valencians durant el primer quart del segle XVI. Aquesta taula de la “fase Borbotó” del taller és la central d’una predel·la de cinc cases amb parelles de sants que segons s’ha publicat provindria de Bocairent. 

Descarregueu-vos el pdf del post complet (amb totes les fotos) en

https://www.academia.edu/35187180

Per saber-ne més:
CEBRIÁN I MOLINA, J. LL., NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2007): “Calvari”, dins Exposició La Llum de les Imatges. Lux Mundi, Xàtiva, 2007. Calálogo. Valèn­cia, Generalitat, pàg. 382-385. Disponible en https://www.academia.edu/2499844 

CEBRIÁN I MOLINA, J. LL., NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2014): “Les taules del Mestre de Xàtiva/Artés/Borbotó a l’església de Palau-solità”. Terme, 29, pàg. 107-117. Disponible en https://www.academia.edu/12134881 
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2016): “El retaule de Sant Miquel i Santa Magdalena del Mestre de Xàtiva i una predel·la del Mes­tre d’Altura”, dins Navarro i Buenaventura, B. (ed.): Pintura i patrimoni històric a Xàtiva. Actes de les VII Jornades d’Art i Història Xàtiva 3, 4 i 5 d’agost de 2015. Xàtiva, Ulleye, pàg. 139-153. Disponible en https://www.academia.edu/30107619 
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2016): “Vicent Macip aprenent de Mestre de Xàtiva: El retaule de Santa Anna de Cocentaina”. Al­berri, 26, pàg. 171-187.
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll.; NAVARRO I BUENAVENTURA, B (2017): Pintura sobre taula a Xàtiva. Segles XIV-XVI. Xàtiva, Ulleye. Una mostra en https://www.academia.edu/33382070